Superavit.

 Els impostos com es diu són una imposició, i tenen un llògica social tots hem de col.laborar en el serveis públics. Ara bé un veu avegades en els serveis, els servidos públics i els veus amb molt poques ganes de treballar fins i tot en llocs d'exposició pública.  Estic en una biblioteca pública i hi ha dos treballadors sentats xerrant, diria que molesten una mica els usuaris de la biblioteca i es dediquen a no fer res. És normal que tinguin estones de relax i de relació personal, ara bé tanta estona xerrant i tan treballar al tram tram. Ningú els demana que treballin suant, ni amb estres ara bé altre cosa es recar-se la panxa estones molt llargues.  Si al funció pública i els funcionaris no es posen les piles una mica, el que passa és que al final paguem un munt d'impostos per serveis de poca qualitat i minsos.  Per que no reperteixen millor la biblioteca el personal i permet mes hores d'obertura si pel que sembla molta feina no tenen en relació a l' estona que port...

  Les noticies que un percep de la societat en general de les persones en particular, fetes per persones en particular, o pels propis col.lectius en general tothom es tira floretes del bé que han fet les coses i l'imprescindibles que són i evita parlar de tots aquells temes on pot ser no serien tan exemplar ni tan bons.  El victimisme, es generalitza tapant així a quan un és víctima o perjudicat de forma molt real.  Es construeix una societat on tothom tira per lo seu justificant el bé comú i guanya o en surt més ben parat qui pot fer més força social o econòmica.  Però la realitat és que en general les persones no som ni practiquem la justicia de forma tan generalitzada com venem, ni som tan altruïtes com anunciem i publicitem. 

  Els conflictes de fronteres, de regions, d'independències per territoris. Molts d'ells acaben en guerres i en morts, ferits i destruccions de territoris. El preu humà és elevadíssim. Val la pena?  És evident que ambdues parts tenen arguments, tenen raons, però no veuen o minimitzen les raons dels altres.  És evident que tothom porta al darrera una història de maltracte d' agressions, quin poble no ha rebut agressions? El problema és que els pobles no veuen com a agressions les agressions realitzades.  Per tant si jo em sento agredit i no veig que jo també agredeixo la meva actitut quina sera? Quina serà l' actitut col.lectiva de pobles que es senten agredits, però no veuen les agressions que fan?  La conclusió és que seguiran agredint amb la confluència de que s'estan defensant. I sí s' esta defensant, però al mateix temps estan agredint lo que passa és que la segona part no es diu, s' amaga o no és te en compte. 

Hi ha molta gent que utilitza el criteri democràtic quan li interessa pels seus interessos o per allò en que creu.  Quan la majoria coincideix en el seu interès apel.la i exigeix que el criteri majoritari sigui el que predomini, i apel.la llavors  a la democràcia.  Quan les desicions es prenen per lideratges o negociacions entre partits llavors el criteri de la majoria passa a ser en segon terme, hi ha  no importa el que pensa la majoria si en una negociació puc imposar la meva voluntat. Així els partits imposen la seva voluntat amb moltes temàtiques i se'ls enrefot si hi ha o no hi ha una majoria social que recolza aquestes polítiques o no les recolza, si ells poden imposar la seva voluntat doncs ja els sembla bé. 

És constant veure a col.lectius de treballadors reivindicar més recursos, un eufemisme de la paraula diners que els faria igual quedar una mica malament o veure el plumero del que realment volen són més diners per ells i treballar menys.  Els col.lectius públics a espanya en general tenen el denominador comú de que el primer que els motiva són els seus diners i els seu beneficis col.lectius i finalment privats.  Tot aquest interès sempre es barreja en presentar-se per defensar l' interès públic i l ' intereés general.  A la pràctica no hi ha manifestació dels col.lectius públics que coincideixi amb més demandes salarials o aventatges laborals. 

  El problema dels furts a les ciutats es repeteix eternament. No és un problema d' ara sino un problema que ve de lluny i d' anys i les administracions públiques no són capaces de resoldre a pesar dels innomerables recursos públics és a dir diners del contribuent gastats en politics, polícies i jutges.  Polítics del parlament fan les lleis per detenir la criminalitat i és obvi que els petits furts no es penalitzen com els grans furts.  Ara bé per que no es penalitza la multireincidència? Com pot ser que una persona hagi comés més de 30 furts i la deixin anar al carrer sense més ni menys? Ara els polítics ens diuen que la solució és posar més jutges, i de que servirà posar més jutges i jutjar-los més ràpid si el que s' acabarà fent és torna a deixar anar els delinqüents al carrer. Per on passa la solució de la multireincidència?   

  Hi ha molta gent que defensa el nivell impositiu de l' estat del benestar. Ara bé en determinats impostos que casualment en ells els interessa llavors no hi estan favors.  O bé gent que esta a favor dels estats del benestar i el nivell fiscal per que ells en surten clarament beneficiats.  Si tu ets pensionista, funcionari, polític o el teu sector viu de subvencions públiques quants més impostos es recauden més provabilitats tens tú de sortir-ne beneficiat.  Aquella gent que defensa tan vehement l' estat del benestar actual i el sistema fiscal actual per que el defensa, per que en surt beneficiat o pel benestar general?  Per que aquells que demanen més estat i més impostos comencen ells per pagar més? Per que no regalen i miren de pagar el màxim d' impostos i no buscar les formules per pagar el mínim com generalment, si no fan ja trampes i evasió fiscal?