Ir al contenido principal

Per que no pugen els salaris?

Els salaris son la base de subsistencia de la majoria de persones i families. 

Sovint són molt insuficients per viure dignament. Sovint no hi ha ni oportunitats de feina que fan que no puguem ni arrivar a cobrar un salari. 

La tendència dels sindicats i de governants és exigir que els empresaris pugin els salaris. 

Tot i així en general els empresaris no volen pujar-los. 

Ara bé aquesta actitud empresarial per que és dona? Per codícia, per prudència? 

Quan una societat genera falta d' oportunitats laborals i quan a més a més els salaris no permeten viure dignament podem parlar de que molta gent està frustrada i no es pot desenvolupar fent una vida saludable. 

La conclusió fàcil és culpar als empresaris d' usura, i en molts casos d' empreses amb beneficis milionaris és molt provable que sigui cert. 

Però és molt provable que també hi hagi altra causes de l' entorn social i estructural econòmic que perjudiquen o creen un entorn de baixos salaris. 

Un dels temes més polèmiques i una de les variables importants a l' hora en que un empresari contracta és la despesa que se li suposa si ha de despedir un treballador. 

Hi ha gent que pensa que quan més alta sigui millor pels treballadors. 

Però al final si aquestes indemnitzacions al despido són molt elevades el que fomenten és un efecte contrari a pujar als salaris. 

Si l' empresari sap que quan més pugi el salari a un treballador més li haurà de pagar en cas de despido, molt empresaris els costarà apujar els salaris per què els podrà perjudicar en un futur. 

Un altre aspecte de que no pugin els salaris és la rigidès que tenen a l' hora de pujar i abaixar-se. Si només es poden pujar o sempre han de pujar quan un treballador està amb una empresa, els empresaris seràn prudents a pujar-los per que ben pot ser que el dia de demà el treballador abaixi el rendiment o l' empresa tingui problemes financers, o bé pot ser que trobi altres treballadors molt més qualificats. 

Per tant la rigidés a l' alça dels salaris perjudica que els empresaris decideixin apujar salaris. Per tant la millor fòrmula per que els salaris apugin és a dir els empresaris es decideixen a pujar salaris és que hi hagi una certa flexiblitat legal de pujada i abaixada. 

Un altre aspecte de que els salaris no pugen és la quantitat d' impostos adicionals que ha de pagar l' empresari si s' apugen els salaris. 

Per tant els governs quan exigeixen als empresaris que apugen els salaris fan una mica de trampes per que els mateixos i sorten guanyant amb mes recaudació impositiva. Una forma més justa seria dir que els governs exigissin pujades de salaris a canvi de disminucions en la quotes a la seguretat social i en les taxes impositives. 





Comentarios

Entradas populares de este blog

Ioanda Diaz y los wokes.

  La cultura de la izquierda y la ultraizquierda sigue y lleva siglos ya osea que tiene pinta de que seguirá asi bastantes más siglos con los mantras de las respuestas simples y populistas a los problemas. Y sobretodo en base a una demagogia y un uso de las emociones de forma chantagista.  La cultura de las ayudas crea un chantage moral e intelectual por que claro quien puede estar en contra de querer ayudar. Pero detrás ese concepto de ayudar hay muchas trampas y manipulaciones que provocan que ese ayudar no sea ayuda, se convierta más bien en abuso y corrupción por parte de  muchos ayudados y por parte de muchos que viven del sector público.  Es por eso que las políticas de izquierda tal y como estan formuladas lo único que hacen es crear nuevos problemas, pobreza y perpetuar los conflictos. Que a mi modo de ver al igual es lo que quieren muchos líderes de izquierda y seguidores de la izquierda perpetuar la pobreza para si poder seguir odiando a los ricos y a los c...

Reinvidicacións dels treballadors públics.

És constant veure a col.lectius de treballadors reivindicar més recursos, un eufemisme de la paraula diners que els faria igual quedar una mica malament o veure el plumero del que realment volen són més diners per ells i treballar menys.  Els col.lectius públics a espanya en general tenen el denominador comú de que el primer que els motiva són els seus diners i els seu beneficis col.lectius i finalment privats.  Tot aquest interès sempre es barreja en presentar-se per defensar l' interès públic i l ' intereés general.  A la pràctica no hi ha manifestació dels col.lectius públics que coincideixi amb més demandes salarials o aventatges laborals. 

Acudits d' autonoms.

 Els autonoms viuen entre mig del més salvatge capitalisme empresarial i del més salvatge expoli fiscal. Viuen en la incertesa del dia a dia. Diuen que estan poc malalts etc. etc. que no tenen apenes prestacions a la desocupació i ni ajudes quan han de tancar la pròpia empresa.  També s' ha de dir que molts d' ells han pogut guanyar-se molt bé la vida i després de fases de molt treball han aconseguit viure també sense haver de fer feines pesades.  El que si és cert és que els partits d' esquerra apenes els ajuden, jo diria que els veuen com en certa enveja i els partits de dretes tampoc els ajuden doncs són una competència a la gran empresa.  Així doncs els autonoms viuen políticament en terra de ningú però al mateix temps són dels que estan més immersos en el teixit social i productiu.