Ir al contenido principal

Pacte de rendes.

Portem més de quaranta anys de democràcia i de l' implantació de l' estat del benestar com a model econòmic i social. 

I la societat tot i haver aconseguit moltes cotes de benestar no hem aconseguit encara que la vivenda i el dret al salari digne arrivin a tothom en especial als més joves i a molts treballadors del sector privats. 

Si en alguna cosa coincidim tots es en que  necessitem béns i serveis de qualitat i no és normal que hi ha gent que no trobi feina, ni tampoc és normal que els salaris no permetin viure amb uns mínim de vivenda, productes bàsics i un cert lleure. 

Així doncs l' estat del benestar és un gran èxit en molts aspectes, però també un gran fracàs en molts altres. Si molta gent no pot viure amb un salari digne, vol dir que alguna cosa important falla. 

Tots pertanyem a diferents grups econòmics i socials: empresaris, pensionistes, assalariats, autonòms, funcionaris, polítics i en general tots els agents econòmics i socials sempre volen i demanen més.

Tothom demana més i és legítim demanar més, però cal tenir en compte que si un col.lectiu li donem més implica que un altre col.lectiu tindrà menys.  

Un exemple: la consellera d' universitats l' altre dia deia en una article que les universitats necessitaven més recursos. 

Recursos que són?  Recursos entenem que és un eufemisme de voler més diners. Així doncs les universitats volen més diners. 

Volem en general que els estats i les administracions millorin els serveis públics, millor sanitat, més vivenda etc. etc. Això es tradueix en que les administracions públiques cada vegada necessiten més diners i estiguin en unes constant pujades d' impostos. 

Recursos que tornen a ser diners, però demanar diners queda una mica lleig. 

Els pensionistes volen pensions i que les pensions augmentin amb els increments del cost de la vida. Per tant també volen diners.

Els empresaris volen pagar menys impostos per poder així tenir més diners. 

Els funcionaris també volen sempre millorar la seva situació laboral, lògicament això té un cost en diners. 

Els treballadors privats també volen millores salarials. 

Les entitats socials també volen més recursos, més diners. 

Per tant si tots volem més,  la societat es converteix en una guerra pels recursos, que són al fi al cap diners. 

La pugna pels diners no ve d' ara, pot ser hauríem de mirar formules per no estar sempre barallant-nos pels diners o recuros. 



Comentarios

Entradas populares de este blog

Ioanda Diaz y los wokes.

  La cultura de la izquierda y la ultraizquierda sigue y lleva siglos ya osea que tiene pinta de que seguirá asi bastantes más siglos con los mantras de las respuestas simples y populistas a los problemas. Y sobretodo en base a una demagogia y un uso de las emociones de forma chantagista.  La cultura de las ayudas crea un chantage moral e intelectual por que claro quien puede estar en contra de querer ayudar. Pero detrás ese concepto de ayudar hay muchas trampas y manipulaciones que provocan que ese ayudar no sea ayuda, se convierta más bien en abuso y corrupción por parte de  muchos ayudados y por parte de muchos que viven del sector público.  Es por eso que las políticas de izquierda tal y como estan formuladas lo único que hacen es crear nuevos problemas, pobreza y perpetuar los conflictos. Que a mi modo de ver al igual es lo que quieren muchos líderes de izquierda y seguidores de la izquierda perpetuar la pobreza para si poder seguir odiando a los ricos y a los c...

Reinvidicacións dels treballadors públics.

És constant veure a col.lectius de treballadors reivindicar més recursos, un eufemisme de la paraula diners que els faria igual quedar una mica malament o veure el plumero del que realment volen són més diners per ells i treballar menys.  Els col.lectius públics a espanya en general tenen el denominador comú de que el primer que els motiva són els seus diners i els seu beneficis col.lectius i finalment privats.  Tot aquest interès sempre es barreja en presentar-se per defensar l' interès públic i l ' intereés general.  A la pràctica no hi ha manifestació dels col.lectius públics que coincideixi amb més demandes salarials o aventatges laborals. 

Acudits d' autonoms.

 Els autonoms viuen entre mig del més salvatge capitalisme empresarial i del més salvatge expoli fiscal. Viuen en la incertesa del dia a dia. Diuen que estan poc malalts etc. etc. que no tenen apenes prestacions a la desocupació i ni ajudes quan han de tancar la pròpia empresa.  També s' ha de dir que molts d' ells han pogut guanyar-se molt bé la vida i després de fases de molt treball han aconseguit viure també sense haver de fer feines pesades.  El que si és cert és que els partits d' esquerra apenes els ajuden, jo diria que els veuen com en certa enveja i els partits de dretes tampoc els ajuden doncs són una competència a la gran empresa.  Així doncs els autonoms viuen políticament en terra de ningú però al mateix temps són dels que estan més immersos en el teixit social i productiu.