Portem més de quaranta anys de democràcia i de l' implantació de l' estat del benestar com a model econòmic i social.
I la societat tot i haver aconseguit moltes cotes de benestar no hem aconseguit encara que la vivenda i el dret al salari digne arrivin a tothom en especial als més joves i a molts treballadors del sector privats.
Si en alguna cosa coincidim tots es en que necessitem béns i serveis de qualitat i no és normal que hi ha gent que no trobi feina, ni tampoc és normal que els salaris no permetin viure amb uns mínim de vivenda, productes bàsics i un cert lleure.
Així doncs l' estat del benestar és un gran èxit en molts aspectes, però també un gran fracàs en molts altres. Si molta gent no pot viure amb un salari digne, vol dir que alguna cosa important falla.
Tots pertanyem a diferents grups econòmics i socials: empresaris, pensionistes, assalariats, autonòms, funcionaris, polítics i en general tots els agents econòmics i socials sempre volen i demanen més.
Tothom demana més i és legítim demanar més, però cal tenir en compte que si un col.lectiu li donem més implica que un altre col.lectiu tindrà menys.
Un exemple: la consellera d' universitats l' altre dia deia en una article que les universitats necessitaven més recursos.
Recursos que són? Recursos entenem que és un eufemisme de voler més diners. Així doncs les universitats volen més diners.
Volem en general que els estats i les administracions millorin els serveis públics, millor sanitat, més vivenda etc. etc. Això es tradueix en que les administracions públiques cada vegada necessiten més diners i estiguin en unes constant pujades d' impostos.
Recursos que tornen a ser diners, però demanar diners queda una mica lleig.
Els pensionistes volen pensions i que les pensions augmentin amb els increments del cost de la vida. Per tant també volen diners.
Els empresaris volen pagar menys impostos per poder així tenir més diners.
Els funcionaris també volen sempre millorar la seva situació laboral, lògicament això té un cost en diners.
Els treballadors privats també volen millores salarials.
Les entitats socials també volen més recursos, més diners.
Per tant si tots volem més, la societat es converteix en una guerra pels recursos, que són al fi al cap diners.
La pugna pels diners no ve d' ara, pot ser hauríem de mirar formules per no estar sempre barallant-nos pels diners o recuros.
Comentarios
Publicar un comentario