Vivim en una societat on tothom demana més. Ja ho diu el refrany qui no plora no mama. Per tant vivim en una cultura de la queixa permanent, tohom es queixa i plora.
No hi ha entitat pública, treballador públic que no es queixi de la necessitat del seu sector que falten recursos.
Parles amb algú sanitari i et diu que falten recursos. Qualsevol alcalde es queixa de la falta de recursos.
Des de qualsevol aspecte de l' administració pública es demanen sempre més i més recursos. Mestres, administració judicial, funcionaris, polítics, universitats, investigadors, pensionistes, sindicats, empresaris etc...
De fet jo diria que és una forma de desviar l' atenció a qualsevol altre aspecte relacionat amb l' administració i gestió pública.
Quin és doncs el problema d' aquesta cultura de la queixa, que no genera exigència personal i col.lectiva d' esforç i de millora, tan com a professionals, com també com a usuaris.
Quantes vegades veus gent que va el metge i no fa cas del que li diu el metge no per que no hi estigui d' acord, si no per desidia i passotisme.
Quantes vegades veiem que gent sense recursos no posa el més mínim esforç per part seva per cooperar i millorar la seva situació juntament amb les ajudes públiques.
De fet veiem que any rera anys les administracions gasten i gasten més diners i més recursos i les realitats econòmico socials no milloren o no proporcionalment a l' augment de la despesa.
Comentarios
Publicar un comentario