Ir al contenido principal

La despes pública: més recursos

Vivim en una societat on tothom demana més. Ja ho diu el refrany qui no plora no mama. Per tant vivim en una cultura de la queixa permanent, tohom es queixa i plora. 

 No hi ha  entitat pública, treballador públic que no es queixi de la necessitat del seu sector que falten recursos. 

Parles amb algú sanitari i et diu que falten recursos. Qualsevol alcalde es queixa de la falta de recursos. 

Des de qualsevol aspecte de l' administració pública es demanen sempre més i més recursos. Mestres, administració judicial, funcionaris, polítics, universitats, investigadors, pensionistes, sindicats, empresaris etc... 

De fet jo diria que és una forma de desviar l' atenció a qualsevol altre aspecte relacionat amb l' administració i gestió pública. 

Quin és doncs el problema d' aquesta cultura de la queixa, que no genera exigència personal i col.lectiva d' esforç i de millora, tan com a professionals, com també com a usuaris. 

Quantes vegades veus gent que va el metge i no fa cas del que li diu el metge no per que no hi estigui d' acord, si  no per desidia i passotisme. 

Quantes vegades veiem que gent sense recursos no posa el més mínim esforç per part seva per cooperar i millorar la seva situació juntament amb les ajudes públiques. 

De fet veiem que any rera anys les administracions gasten i gasten més diners i més recursos i les realitats econòmico socials no milloren o no proporcionalment a l' augment de la despesa. 




Comentarios

Entradas populares de este blog

Ioanda Diaz y los wokes.

  La cultura de la izquierda y la ultraizquierda sigue y lleva siglos ya osea que tiene pinta de que seguirá asi bastantes más siglos con los mantras de las respuestas simples y populistas a los problemas. Y sobretodo en base a una demagogia y un uso de las emociones de forma chantagista.  La cultura de las ayudas crea un chantage moral e intelectual por que claro quien puede estar en contra de querer ayudar. Pero detrás ese concepto de ayudar hay muchas trampas y manipulaciones que provocan que ese ayudar no sea ayuda, se convierta más bien en abuso y corrupción por parte de  muchos ayudados y por parte de muchos que viven del sector público.  Es por eso que las políticas de izquierda tal y como estan formuladas lo único que hacen es crear nuevos problemas, pobreza y perpetuar los conflictos. Que a mi modo de ver al igual es lo que quieren muchos líderes de izquierda y seguidores de la izquierda perpetuar la pobreza para si poder seguir odiando a los ricos y a los c...

Reinvidicacións dels treballadors públics.

És constant veure a col.lectius de treballadors reivindicar més recursos, un eufemisme de la paraula diners que els faria igual quedar una mica malament o veure el plumero del que realment volen són més diners per ells i treballar menys.  Els col.lectius públics a espanya en general tenen el denominador comú de que el primer que els motiva són els seus diners i els seu beneficis col.lectius i finalment privats.  Tot aquest interès sempre es barreja en presentar-se per defensar l' interès públic i l ' intereés general.  A la pràctica no hi ha manifestació dels col.lectius públics que coincideixi amb més demandes salarials o aventatges laborals. 

Acudits d' autonoms.

 Els autonoms viuen entre mig del més salvatge capitalisme empresarial i del més salvatge expoli fiscal. Viuen en la incertesa del dia a dia. Diuen que estan poc malalts etc. etc. que no tenen apenes prestacions a la desocupació i ni ajudes quan han de tancar la pròpia empresa.  També s' ha de dir que molts d' ells han pogut guanyar-se molt bé la vida i després de fases de molt treball han aconseguit viure també sense haver de fer feines pesades.  El que si és cert és que els partits d' esquerra apenes els ajuden, jo diria que els veuen com en certa enveja i els partits de dretes tampoc els ajuden doncs són una competència a la gran empresa.  Així doncs els autonoms viuen políticament en terra de ningú però al mateix temps són dels que estan més immersos en el teixit social i productiu.