Superavit.

  En les democràcies els partits es presenten per obtenir representativitat i poder formar majories per governar.  Ara bé les majories es formen per diferents partits que deixen a fora molts altres partits.  Així doncs els governs han d' imposar el seu criteri sense tenir en compte tots els electors que no els han votat?  Fins arrivar al punt que certes minories de govern imposen idees que en el conjunt de la societat són molt minoritàries. És legítim democràticament voler imposar postures per la lògica de partits que no representen la majòria de la societat?  Per què veus partits minoritaris que quan tenen l' oportunitat volen imposar polítiques que sovint una majoria de la societat i és en contra.  O bé partits majoritaris que tracten i practiquen polítiques sense tenir gens en compte a les minories. 

  Sens dubte no hi ha dues visions sobre que cal fer en economia més oposades.  Una de extrema esquerra, i l ' altre d' extrema dreta.  La senyora Diaz de Sumar se suposa que defensa les classes populars. El senyor Milei, o el torrat Milei se suposa que defensa les clases adinerades.  A la pràctica les polítiques de Diaz creen benestar social? La senyora Diaz té la recepta d´ augmentar la despesa pública en temes socials.  Sona molt bé moralment la política de Diaz, però quins efectes reals té sobre l' economia i sobre els temes socials aquestes polítiques, són realment socialment positius?  Segons Diaz les seves polítiques són una locomotora social. L' efecte és de locomotora social? De les seves polítiques? 

  La banca espanyola caixes incloses ha viscut un procés de concentració i fusions dirigit pel govern central. Per quê? Després dels processos de fallides bancàries, l' estat a volgut assegurar l' estabilitat del sistema financer a base de crear grans grups bancaris.  Això respecte la llibertat econòmica? O és un dirigisme polític? Clarament és un dirigisme polític que ha creat canvis en els poder territorial del poder financer de les diferents regions de l' estat . Un aspecte és que moltes de les entitats deficitàries eren les caixes dirigides per polítics, altres eren entitats puraments privades.  Altrament veiem com ni la gestió privada ni la gestió pública han estat bones. D' entitats que funcionaven en epoques de creixement es va passar a entitats insolvents.  Altraments els anomenats experts tornen a fallar. Els experts financers fallen en empreses especialitzades en finances.  Un altre aspecte a tenir en compte és el tracte econòmic que les entitats finan...

  Els partits d' esquerres en general sempre proposen endurir les despeses de l' acomiadament i els partits de dretes proposen just el contrari l' acomiadament lliure.  Parlar d' acomiadaments és un tema molt complicat per que afecta a la vida concreta de les persones despedides.  Si mirem els interessos individuals i col.lectius podem arrivar a la conclusió que el terme mig és la solució més efectiva per tothom.  Personalment diria que ambdues posicions extremes són negatives per les dues parts.  Facilitar l' acomiadament genera un cert dinamisme en les empreses i en els treballadors. Si saps que et poden posar al carrer rapidament i ets treballador miraras d' implicar-te professionalment a l' empresa.  Ara bé l' acomiadament en general és un fracàs del treballador i de l'empresa per no haver sapigut establir una bona convivència i eficàcia econòmica. Pot generar sentiments de culpa pel treballador.  També és cert que molts treballadors ja els va bé...

  La classe política és molt difícil de valorar i evaluar el resultat de la tasca que han fet.  Al tractar-se de mesures amb efectes retardats, al heredar tot un seguit de situacions i dinàmiques anteriors, com es pot valorar el resultat de la gestió política?  Qualsevol polític té molt fàcil justificar les dificultats i apropiar-se dels èxits que han passat durant la seva gestió.  Com evaluar la gestió econòmica i social d' una administració pública, si estem parlant de grans xifres en un context econòmic global.  Sempre es pot donar la responsablitat dels problemes a factors externs a la seva gestió. 

 Molts funcionaris justifiquen els seus privilegis en el fet de que han agut de passar unes oposicions i això els ha de garantir uns drets laborals. Parlar de funcionaris és molt complexe per que hi ha una gran varietat de tasques, de dificultats i de responsablitats per part del cos de funcionaris. Dins el cos funcionarial hi ha autèntics vividors com a gent molt responsable i sacrificada.  Âra bé el que no treu és que el model públic de treball tingui moltes virtuts però també moltes deficiències i privilegis injustos. I el que és més curiós és que gent que s' anomena d' esquerres i igualitaria defensi privilegis i ineficiències respecte el resta de treballadors i en canvi defensi l' abús fiscal que han de sofrir bona part de la classe treballadora i les petites empreses.    D' entrada un es pregunta quines condicions laborals i realitats laborals tenen els funcionaris. Quines i quantes institucions viuen exclusivament subvencionades per l' administració pública....

 Els discurs dels socialistes en relació al que han fet en política els últims mesos, que han sigut generosos i han perdonat als indepes.  Resumint la culpa del que ha passat a Espanya és bàsicament culpa dels indepes, de l' estat espanyol i dels socialistes no tenen culpa de res, ells han actuat molt bé i els únics que l ' han liat han estat els indepes. Per aixó els perdonen i són generosos.  O és que acas no ho fan també per que els interessa així obtenir la presidència del govern, ho fan només per generositat, de passo es queden amb el poder del pais, però aquest interés no és el que els impulsa segons els socialistes actuen per generositat. 

  La esquerra, els partits d' esquerra o millor dit els partis d' esquerra no paren de posar-se medalles respecte als bons resultats econòmics. Quan són bons els mèrits són seus. Quan són dolents ells no tenen la culpa ni podien fer res.  Si es crea ocupació el mèrit se l' otorguen els polítics d' esquerra. Si una empresa despedeix gent o l' economia perd ocupació la culpa és dels empresaris.  Els mai no tenen la culpa. 

  L' esquerra ultracapitalista, es fan dir anticapitalistes, el curiós és que en realitat viuen del capitalisme, són podríem dir més capitalistes que els capitalistes.  Si el capitalisme viu de l' explotació de l' altre, però alhora ha de fer un esforç d' inversió, de control, de gestió. Els anticapitalistes, o neocapitalistes o ultracapitalistes volen viure del suor de les empreses i els treballador sense haver de fer res a través de l' imposició d ' impostos.  Digueu-me si no és ser més capitalista que voleu viure d' explotar el capital que explota els treballadors.  Un dirà qui roba a un lladre, té mil anys de perdò. Però seguint l' argument de robar als rics, no només roben els rics, si no que roben a tots els treballadors que treballen pels rics també. I fins i tot seguint l' argument de robar, roben a tots els petits empresaris que molts d' ells no deixen de ser treballadors i classe treballadora també.