Ir al contenido principal

Obligar al servei militar.

 Si alguna cosa tenen en comú dictadures i democràcies és l' obligació a anar files quan esclata algún conflicte bèl.lic del pais. 

On és en aquell moment la llibertat d' escollir individual si un vol o no allistar-se a l' exèrcit? 

Parlem molt de llibertat però el cert és que quan van maldades la llibertat individual la deixem de costat sobretot els líders dels països. L' argument és fàcil s' ha de defensar el pais, tothom té l' obligació de defensar el pais. 

La vida col.lectiva és per sobre la vida individual dieun. Però el curiós és que no hi ha pràctica més brutal contra la vida col.lectiva que la pròpia guerra.

Obligar a practicar el servei militar vol dir obligar a fer pensar que els governs tenen la veritat i la raó absoluta en allò i tot el que fan. 

Curiós també aqui que les feministes no diguin res de la discriminació que sofreixen els homes al ser obligats a fer el servei militar.  



Comentarios

Entradas populares de este blog

Ioanda Diaz y los wokes.

  La cultura de la izquierda y la ultraizquierda sigue y lleva siglos ya osea que tiene pinta de que seguirá asi bastantes más siglos con los mantras de las respuestas simples y populistas a los problemas. Y sobretodo en base a una demagogia y un uso de las emociones de forma chantagista.  La cultura de las ayudas crea un chantage moral e intelectual por que claro quien puede estar en contra de querer ayudar. Pero detrás ese concepto de ayudar hay muchas trampas y manipulaciones que provocan que ese ayudar no sea ayuda, se convierta más bien en abuso y corrupción por parte de  muchos ayudados y por parte de muchos que viven del sector público.  Es por eso que las políticas de izquierda tal y como estan formuladas lo único que hacen es crear nuevos problemas, pobreza y perpetuar los conflictos. Que a mi modo de ver al igual es lo que quieren muchos líderes de izquierda y seguidores de la izquierda perpetuar la pobreza para si poder seguir odiando a los ricos y a los c...

Reinvidicacións dels treballadors públics.

És constant veure a col.lectius de treballadors reivindicar més recursos, un eufemisme de la paraula diners que els faria igual quedar una mica malament o veure el plumero del que realment volen són més diners per ells i treballar menys.  Els col.lectius públics a espanya en general tenen el denominador comú de que el primer que els motiva són els seus diners i els seu beneficis col.lectius i finalment privats.  Tot aquest interès sempre es barreja en presentar-se per defensar l' interès públic i l ' intereés general.  A la pràctica no hi ha manifestació dels col.lectius públics que coincideixi amb més demandes salarials o aventatges laborals. 

Acudits d' autonoms.

 Els autonoms viuen entre mig del més salvatge capitalisme empresarial i del més salvatge expoli fiscal. Viuen en la incertesa del dia a dia. Diuen que estan poc malalts etc. etc. que no tenen apenes prestacions a la desocupació i ni ajudes quan han de tancar la pròpia empresa.  També s' ha de dir que molts d' ells han pogut guanyar-se molt bé la vida i després de fases de molt treball han aconseguit viure també sense haver de fer feines pesades.  El que si és cert és que els partits d' esquerra apenes els ajuden, jo diria que els veuen com en certa enveja i els partits de dretes tampoc els ajuden doncs són una competència a la gran empresa.  Així doncs els autonoms viuen políticament en terra de ningú però al mateix temps són dels que estan més immersos en el teixit social i productiu.