Superavit.

  La españa actual sigue arrastrando una historia convulsa y peleona entre sus gentes y regiones. En la españa actual pervive un rencor muy intenso entre izquierda y derecha y un rencor muy intenso entre centralistas y regionalistas.  Todos dan la culpa al otro bando, los regionalistas dan la culpa de todo al centralismo, y el centralismo da la culpa de todo a los regionalistas. Y se aplica en el ámbito político, social, económico, deportivo.  El rencor desgraciadamente es una de las bases de la convivencia española eso si se tapa con buenas palabras, pero lo que subsiste en los colectivos ideologicos no es el amor a lo propio si no el rencor a lo ajeno. Y evidentemente hay grados de rencor y de maldad.  Y diria que el rencor de la parte central a las regiones es muy superior y mucho más malicioso que el de las regiones hacia al centro.  La derecha centralista tiene una envidia y un rencor profundo por que los regionalistas no se subyugan a su poder. Prefieren p...

 Diria que un dels grans problemes de la societat és la potència que té el sector públic implica la possiblitat de fer ne un ús abusiu i fraudulent de l' activitat pública encaminada al corporativisme del sistema.  Per una part tot i que l' objectiu és donar un servei públic que formalment es dona existeixen els interessos egoistes de cada individu i els egoïsmes com a col.lectiu que es poden desenvolupar molt bé en un entorn de poder.  Com que no tenen un contrapoder poc a poc es van creant estructures i mentalitats de la queixa , de l' egoisme i de la falta de responsablitat en qualsevol activitat pública.  Fixem-nos que el sector públic sempre demana més, més recursos diuen, que volen dir més diners, no concreten per què exactament ho fan poques vegades, millors salaris, més professionals etc. etc. tot per poder tenir millor condicions laborals, millors salaris, menys feina, menys responsablitats.  Si alguna cosa no funciona bé ells mai en tenen cap responsab...

 Els autonoms viuen entre mig del més salvatge capitalisme empresarial i del més salvatge expoli fiscal. Viuen en la incertesa del dia a dia. Diuen que estan poc malalts etc. etc. que no tenen apenes prestacions a la desocupació i ni ajudes quan han de tancar la pròpia empresa.  També s' ha de dir que molts d' ells han pogut guanyar-se molt bé la vida i després de fases de molt treball han aconseguit viure també sense haver de fer feines pesades.  El que si és cert és que els partits d' esquerra apenes els ajuden, jo diria que els veuen com en certa enveja i els partits de dretes tampoc els ajuden doncs són una competència a la gran empresa.  Així doncs els autonoms viuen políticament en terra de ningú però al mateix temps són dels que estan més immersos en el teixit social i productiu. 

 Macron va causar polèmica a frança amb el tema de les vacunes al afirmar que volia fastiguejar a qui no es vacunés de la covid. L' argumentari és senzill no vacunar-se posar en risc la vida d' altres persones i això està científicament demostrat.  La primera pregunta que un es fa és si cientificament està demostrat que la vacuna aquesta seria eficas i sobretat si perjudicaria a qui s' hagues vacunat.  La segona pregunta és on queda la democràcia i la llibertat personal davant aquestes polítiques que obliguen a vacunar-te o si no ho fas s' et privaran certs drets com el de movilitat o el dret al treball.  L' afirmació de que la vacuna arreglaria el problema del covid  i que estava cientificament demostrat és quan menys cientifícament indemostrable, com es pot saber en una població mundial de forma rigida i segura que la vacuna ajuda significativament a resoldre un problema.  EL curiós és que la vacuna era molt important però no el suficient per treure totes...

  Llegia l ' altre dia un article que parlava del partit republicà als estats units. L ' article era pretenciosament en to constructiu, equidistant, raonable, fet experts i per una visió acertada i bona de la realitat.  Però darrera del to perdona vides de l' article un es pregunta si l' article és equidistant, humil i profund tant com el to de l' article sembla autoconsiderar-se.  L' article dona per fet moltes coses que els republicans són molt i molt dolents i que els democràtes són molt i molt bons. És això cert? No hi ha res més? No es pot aprofundir més? No es pot criticar res del partit democràtica i dir res de bo del partit republicà? 

 Els moviments d' esquerra parlant continuament i com a eix central de les seves polítiques de la justicia social, que equival a la redistribució dels bens per igual. Però aqui entrem en multituts de debats, de l' esforç, la situació de cada ho, etc. etc.  Quin és el model més just o el model més bo? Que no hi hagi rics? Que no hi hagi megarics? Que no hi hagi pobres?  Les preguntes i les teories són complexes i les pràctiques encara més complexes. Hi ha tasques més dificils i amb més responsablitats, hi ha tasques molt mesurables i altres no tant mesurables.  Hi ha tasques que tenen risc personal, hi ha tasques que provoquen desequilibris i enfermetats etc. etc. etc. I un altre aspectes important les tasques les feines permeten les relacions humanes i el desenvolupament personal i social. 

La pregunta puede parecer absurda pues la respuesta es bien sabida, si es una democracia. Pero entonces por que la pregunta?  España si es una democracia forma y legal, por que hay una constitución democrática y por que hay un régimen electoral libre. Seguimos y entonces por que la pregunta?  La pregunta tiene sentido en la práctica real de esa democracia. Tu puedes tener un sistema unas instituciones democrácticas pero si la práctica de sus individuos que asumen esos cargos es de muy baja calidad democráctica para usar el mismo término estamos ante un sistema democráctico medio fallido. Por que mires dónde mires en españa existe el mismo sistema formal democrático pero real muy poco democrático. El pais funcion más por simpatias y antipatias, y exagerando un poco pero creo que no faltando a la verdad funciona por envidias, odios, maldades y enchufados. Si te consideran de los malos algún sector van a ir a por ti por lo civil o lo criminal, y si un sector te considera bueno te...

El wokismo y la izquierda en general siguen viviendo en los mundos de yupi, en un narcicismo fanatizado personal que tapa toda una serie de inseguridades psicologicas, envidias, avaricias y egoismos personales. Acaso el ser humano es tan buena persona? Acaso ellos son tan buenos? Acaso el ser humano no es avusibo y envidioso? Acaso ellos aman a todo el mundo? Acaso ir de izquierdas no es una gran tapadera para ser interesante y hacerse el bueno? Acaso no es un pensamiento infantil pensar que la gente es buena, honesta, solidaria y trabajadora por que si? Se ha enterado la izquierda que la gente es muy egoista y abusadora sean ricos o pobres?  La izquierda a mi parecer sigue viviendo en los mundo de yupi se creen que la naturaleza humana de la clase obrera es buena y maravillosa y que todos se quieren mucho entre ellos. El ser humano es acomodaticio por naturaleza, eso implica que tienda a acomodarse y no a mirar por el bien público y general.  Un funcionario si un trabajo es m...

  En la mentalitat general i sobretot del pensament d' esquerres lo públic és contrari al capitalisme. Lo públic és lo bo per que és lo diametralment oposat al mal que és el capitalisme.  A la pràctica si entenem que el capitalisme és l' explotació dels treballadors per part dels maliciosos capitalistes i burgesos. El sector públic desgraciadament jo diria que fa una cosa pitjor que el capitalisme que és l' explotació dels treballadors per part dels funcionaris i polítics. Parlaríem de l' explotació legal per part d' uns col.lectius com són la classe política i bona part dels funcionaris del resta de treballador privats i autònoms a base d' un sistema legal i públic d' impostos elevadíssims i de drets per part dels funcionaris  a no fer res i el dret a ser ineficassos i fins i tot el dret de agreujar les situacions i crear més problemes i conflictes com diria que passa actualment.  Així arrivem a la situació actual dels estats del benestar on el sector que v...

  Fa uns dies anava pel carrer hi vaig sentir una conversa entre dues senyores que donaven la culpa al capitalisme de no se que.  És clar que tenir un culpable tranquilitza i allibera. Si algu que no soc jo és culpable jo estic lliure de culpa i per tant tot és perfecte de cara a mi.  Però la llibertat de culpa serveix sovint per tapar les pròpies culpes o per tapar les culpes dels que si que són responsables també de tal situació. Utilitzar el capitalisme o com a pare de tots els mals, com a comodí en cas de dubte va molt bé per tapar tots els abusos propis o de sector afins.