Ir al contenido principal

La violència engendra violència

 El refrany popular té aquesta frase, com a paradigma de les consequències de la violència. Si és cert podríem dir que l' aplicació de la violència sempre porta a conseqüències humanes funestes. 

Estrictament és pot dir que evidentment no és cert del tot hi ha situacions que l' amenaça o l' aplicació de la violència ha salvat vides. No crec que calgui posar exemples, però en general si que sembla ser cert que l'ús de la força genera situacions molt complexes, doloroses, tràgiques i injustes.


La violència és segueix aplicant sobretot per part dels estats i per part dels grups insorrectes, i entre estats també de forma continuada, per defensar-se d'un atac, o defensar-se d'un possible atac. 


Cal veure que al llarg de la història hi han agut sempre guerres, i aquestes guerres i aquestes injusticies provablement han generat la llavor de futures guerres. 

Les guerres religioses del passat, generen un futur amb moltes possiblitats de guerres, les guerres colonials, els genocidis etnics generen uns odis ancestrals i unes pors ancestrals, que és molt provable que tornin a sortir en el futur col.lectiu dels pobles. Per què les ferides són allí i la sed de venjança generada és allí i moltes vegades la venjança s'aplica contra un altre, contra qui no t' ha fet res o quasi res. 

I és evident que l' ús d' armes no garanteix mai qui pot ser la víctima, o les famoses víctimes colaterals, que es podrien dir també assassinats de gent inocent. Si un tira un míssil o una bomba la provabilitat de matar algu inocent és molt alta, no fa falta ser molt intel.ligent per adonar-se d' aquest fet. 

Comentarios

Entradas populares de este blog

Ioanda Diaz y los wokes.

  La cultura de la izquierda y la ultraizquierda sigue y lleva siglos ya osea que tiene pinta de que seguirá asi bastantes más siglos con los mantras de las respuestas simples y populistas a los problemas. Y sobretodo en base a una demagogia y un uso de las emociones de forma chantagista.  La cultura de las ayudas crea un chantage moral e intelectual por que claro quien puede estar en contra de querer ayudar. Pero detrás ese concepto de ayudar hay muchas trampas y manipulaciones que provocan que ese ayudar no sea ayuda, se convierta más bien en abuso y corrupción por parte de  muchos ayudados y por parte de muchos que viven del sector público.  Es por eso que las políticas de izquierda tal y como estan formuladas lo único que hacen es crear nuevos problemas, pobreza y perpetuar los conflictos. Que a mi modo de ver al igual es lo que quieren muchos líderes de izquierda y seguidores de la izquierda perpetuar la pobreza para si poder seguir odiando a los ricos y a los c...

Reinvidicacións dels treballadors públics.

És constant veure a col.lectius de treballadors reivindicar més recursos, un eufemisme de la paraula diners que els faria igual quedar una mica malament o veure el plumero del que realment volen són més diners per ells i treballar menys.  Els col.lectius públics a espanya en general tenen el denominador comú de que el primer que els motiva són els seus diners i els seu beneficis col.lectius i finalment privats.  Tot aquest interès sempre es barreja en presentar-se per defensar l' interès públic i l ' intereés general.  A la pràctica no hi ha manifestació dels col.lectius públics que coincideixi amb més demandes salarials o aventatges laborals. 

Acudits d' autonoms.

 Els autonoms viuen entre mig del més salvatge capitalisme empresarial i del més salvatge expoli fiscal. Viuen en la incertesa del dia a dia. Diuen que estan poc malalts etc. etc. que no tenen apenes prestacions a la desocupació i ni ajudes quan han de tancar la pròpia empresa.  També s' ha de dir que molts d' ells han pogut guanyar-se molt bé la vida i després de fases de molt treball han aconseguit viure també sense haver de fer feines pesades.  El que si és cert és que els partits d' esquerra apenes els ajuden, jo diria que els veuen com en certa enveja i els partits de dretes tampoc els ajuden doncs són una competència a la gran empresa.  Així doncs els autonoms viuen políticament en terra de ningú però al mateix temps són dels que estan més immersos en el teixit social i productiu.