Ir al contenido principal

La violència engendra violència

 El refrany popular té aquesta frase, com a paradigma de les consequències de la violència. Si és cert podríem dir que l' aplicació de la violència sempre porta a conseqüències humanes funestes. 

Estrictament és pot dir que evidentment no és cert del tot hi ha situacions que l' amenaça o l' aplicació de la violència ha salvat vides. No crec que calgui posar exemples, però en general si que sembla ser cert que l'ús de la força genera situacions molt complexes, doloroses, tràgiques i injustes.


La violència és segueix aplicant sobretot per part dels estats i per part dels grups insorrectes, i entre estats també de forma continuada, per defensar-se d'un atac, o defensar-se d'un possible atac. 


Cal veure que al llarg de la història hi han agut sempre guerres, i aquestes guerres i aquestes injusticies provablement han generat la llavor de futures guerres. 

Les guerres religioses del passat, generen un futur amb moltes possiblitats de guerres, les guerres colonials, els genocidis etnics generen uns odis ancestrals i unes pors ancestrals, que és molt provable que tornin a sortir en el futur col.lectiu dels pobles. Per què les ferides són allí i la sed de venjança generada és allí i moltes vegades la venjança s'aplica contra un altre, contra qui no t' ha fet res o quasi res. 

I és evident que l' ús d' armes no garanteix mai qui pot ser la víctima, o les famoses víctimes colaterals, que es podrien dir també assassinats de gent inocent. Si un tira un míssil o una bomba la provabilitat de matar algu inocent és molt alta, no fa falta ser molt intel.ligent per adonar-se d' aquest fet. 

Comentarios

Entradas populares de este blog

Reinvidicacións dels treballadors públics.

És constant veure a col.lectius de treballadors reivindicar més recursos, un eufemisme de la paraula diners que els faria igual quedar una mica malament o veure el plumero del que realment volen són més diners per ells i treballar menys.  Els col.lectius públics a espanya en general tenen el denominador comú de que el primer que els motiva són els seus diners i els seu beneficis col.lectius i finalment privats.  Tot aquest interès sempre es barreja en presentar-se per defensar l' interès públic i l ' intereés general.  A la pràctica no hi ha manifestació dels col.lectius públics que coincideixi amb més demandes salarials o aventatges laborals. 

L' estat omnipresent.

L' estat, el sector públic és una nebulosa complexe i gegantina, i com a totes les nebulos gegants inmenses són molt difícils de valorar i definir i sobretot de conèixer.  En les dades oficial l' estat representa el 40 per cent de l' economia. Aquesta dada és una dada estimativa del percentatge d' activitat econòmica que representa l' estat.  El comunista pur demana que tota l' economia estigui dirigida directament per l' estat o per dir -ho numericament que el 80 per cent de l' activitat econòmica estigui dirigida per l' estat.  En l' altre extrem tenim el col.lectiu liberal aquells qui creuen que l' estat hauria de només determinar el 20 o el 10 per cent de l' activitat econòmica.  Després tenim els porcentatges entremig el socialistes creuen en un estat de participació de 40 o el 50 per cent, els partits de dretes creuen que l' estat ha de representar entre 30 o el 40 per cent.  Els percentatges de participació de l' estat en l...

Les ajudes i les subvencions.

 La política i els estats s'han convertit en institucions que basen la seva activitat en cobrar impostos i després entre altres coses donar ajudes i subvencions.  La filosofica pública en teoria sembla bona, cobrem impostos a tothom en funció de les seves capacitats, i gastem i ajudem a qui més ho necessiti, o gastem en aquell valor social i col.lectiu que més positiu és.