Ir al contenido principal

Crisis economica i experts. Superkeynasianisme.

 Crisis economica, experts. 

Vivim des de fa anys en una perpetua crisis economia i social a la vella europa. Quan no es per  un motiu es per un altre, pero a la vella europa la crisis social de precarietat salarial i atur sempre es present des de fa molts anys.  Per tant penso que és lògic posa en qüestió el paper de les elits i experts. 

Des de fa uns anys les solucions al vell continent sempre passen pel mateix model injeccions milionaries del banc central europeu a les grans companyies en especial als bancs, i injeccions milionaries al sector public. Aquestes mesures acompanyades amb un increment constat i també força indiscriminades d ' augments fiscals en especial a les classes populars. 

El model es basa en resoldre les crisis des de dalt abaix, des de les classes dirigents publiques i les classes dirigents privades. Funciona? No. Podria funcionar? Si, Funcionarà algun dia? Dificilment. La raó que no funcionara son moltes i variades d' entrada per que es concentra el pressupost i la despesa publica en poques mans, que arriven als sectors més propers a aquests pero que no arriven a tothom. Una mica ha quedat la idea de que el Keynesianisme economic es a dir la teoria economica que aposta per la despesa publica com a motor de l' economia es la solucio a tots els problemes economics es falsa quan s' aplica sobre dimensionada i mal aplicada basada en interessos partidistes i sectorials. El superkeynasinisme que beneficia nomes a grans empreses i als lobis politics i que privilegia certes classes socials com els funcionaris o els pensionistes discrimina a la classe treballadora privada i als petits empresaris. 

Per on passa al meu entendre la solució a la crisis econòmiques reduir la despesa pública? Reduir i salaris i pensions públiques? Reduir ajudes i favoritismes a les grans empreses? Reduir l' estructura politico publica? Un pot dir si reduir aquestes partides es reduira el consum per tant continuarem en crisis. 

Si reduim els impostos doncs s' augmentara la despesa i contractacio privada pero la despesa publica quedara mancada. 

Quina es la solució a aquest dilema? Per on passa doncs les solucions? Baixar impostos si o no? Pujar-los? Segur que tenim voluntaris d' ambdues idees.

Abans de pendre la desició per mi cal detectar quin és el problema principal de les economies europees actuals. Quin son els problemes economics i socials mes importants. De problemes economico socials n' hi ha molts. Un dels per mi fonamentals i més preocupant es la poca creació d' ocupació i la precarietat dels salaris. Aquesta realitat crea una gran crisis social i personal a europa. 

La creació de llocs de treball i alts salaris a mes generaria recursos per l' estat per poder fer despesa socials. Per tant per mi la millor politica social es la d' afavorir crear llocs de treball i treball de qualitat. 

Seguint l' argument diria que la sortida de la crisis economica i social europea passar per fomentar llocs de treball i acabar amb la lacra de l' atur i la precarietat laboral que promou crisis socials i personals. 

Com fer-ho? D ' entrada abaixant els impostos a la contractació de forma real i intensa. De poc serveixen les disminucions impositives puntuals, o les minses bonificacions al treballador quan la situació actual i es tan i tant precària i les tasses impositives són tant i tant elevades. 

Si mirem a les rendes més baixes les tasses laborals directes com els impostos a la seguretat es alrededor d' un 40 per cent del salari. Quin petit empresari contractara algú i quin salari pagarà si té tanta càrrega fiscal?  A part d' aquests impostos hi ha els impostos al consum, l' impost de la renda etc. etc. Amb tantes tasses impositives el treballador privat passa a ser un pobre, i tot per que s' ha de financiar un estat del benestar sobredimensionat. Un altre forma de crear ocupació seria abaixar els impostos els autonoms, i que es controlés més el frau dels autonoms a canvi d' unes reduccions impositives. 

Penso que l' economia s' ha de basar en el treball i en el treball eficàs i no en un sistema d' ajudes, pensions, i carrecs publics que al final el que fan es que la gent normal del carrer en edat de treball sigui pobre o hagin de treballar 60 hores setmanals a un ritme molt elevat mentre es donen i concedeixen prejubilacions a la banca.  

Per tant encara que no agradi i sigui políticament incorrecte dir-ho la millor política social i econòmica passa al meu entendre per reduir el numero de politics i despesa politica. Reduir les ajudes a les grans empreses i la banca. Reduir la despesa publica que no te una justificació social real. Ajustar la despesa publica a la necessitat real. Moltes despeses publiques no es justifiquen socialment, un cas evident son les monarquies, un exces de despesa publica en mitjans de comunicació sense valor social real. És a dir es tracta de mantenir la despesa publica que té un benefici social important i es evident que n' hi ha molt de sobrer. Però el sistema public es blinda a qualsevol mena de retallades en allò que socialment seria beneficios retallar ja que permetria reduccions impositives que generarien mes activitat economica, mes ocupació i salaris més dignes. 



 










Comentarios

Entradas populares de este blog

Ioanda Diaz y los wokes.

  La cultura de la izquierda y la ultraizquierda sigue y lleva siglos ya osea que tiene pinta de que seguirá asi bastantes más siglos con los mantras de las respuestas simples y populistas a los problemas. Y sobretodo en base a una demagogia y un uso de las emociones de forma chantagista.  La cultura de las ayudas crea un chantage moral e intelectual por que claro quien puede estar en contra de querer ayudar. Pero detrás ese concepto de ayudar hay muchas trampas y manipulaciones que provocan que ese ayudar no sea ayuda, se convierta más bien en abuso y corrupción por parte de  muchos ayudados y por parte de muchos que viven del sector público.  Es por eso que las políticas de izquierda tal y como estan formuladas lo único que hacen es crear nuevos problemas, pobreza y perpetuar los conflictos. Que a mi modo de ver al igual es lo que quieren muchos líderes de izquierda y seguidores de la izquierda perpetuar la pobreza para si poder seguir odiando a los ricos y a los c...

Reinvidicacións dels treballadors públics.

És constant veure a col.lectius de treballadors reivindicar més recursos, un eufemisme de la paraula diners que els faria igual quedar una mica malament o veure el plumero del que realment volen són més diners per ells i treballar menys.  Els col.lectius públics a espanya en general tenen el denominador comú de que el primer que els motiva són els seus diners i els seu beneficis col.lectius i finalment privats.  Tot aquest interès sempre es barreja en presentar-se per defensar l' interès públic i l ' intereés general.  A la pràctica no hi ha manifestació dels col.lectius públics que coincideixi amb més demandes salarials o aventatges laborals. 

Acudits d' autonoms.

 Els autonoms viuen entre mig del més salvatge capitalisme empresarial i del més salvatge expoli fiscal. Viuen en la incertesa del dia a dia. Diuen que estan poc malalts etc. etc. que no tenen apenes prestacions a la desocupació i ni ajudes quan han de tancar la pròpia empresa.  També s' ha de dir que molts d' ells han pogut guanyar-se molt bé la vida i després de fases de molt treball han aconseguit viure també sense haver de fer feines pesades.  El que si és cert és que els partits d' esquerra apenes els ajuden, jo diria que els veuen com en certa enveja i els partits de dretes tampoc els ajuden doncs són una competència a la gran empresa.  Així doncs els autonoms viuen políticament en terra de ningú però al mateix temps són dels que estan més immersos en el teixit social i productiu.