Ir al contenido principal

De qui son els països

 De qui són els països? És una pregunta poc freqüent tant directament, però en realitat és cert que molts ciutadans tenen diferents sentiments de propietat o no dels territoris en que resideixen. 

Definir la propietat col.lectiva dels països és molt complèxe per que és basa en segles d' història i fins i tot mil.lenis d' història. 

Hi ha molts ciutadants que veuen el pais com un tot seu. Tot el territori els pertany i pot ser totes les persones dels territoris també els pertanyen. 

Però una cosa és el que senten els ciutadants i l' altre fins a quin punt són o no propietaris del propi estat en el que participen. 

Avui en dia tenim la gran polèmica dels temes migratoris on molts ciutadants no volen que arrivin persones estrangeres sobretot si són pobres. 

Però sobre el tema de qui són els duenyos d' un pais són aquells ciutadants que tenen passaport del determinat pais. 

I que determina tenir el passaport doncs a cada pais hi ha unes normatives diferents. És a dir qui és ciutadà o no d' un pais a efectes legals és variable segons el pais. 

Un altre aspecte és que a l' origen de la humanitat no hi havia països, és a dir els països són una construcció humana, un invent humà. 

Durant milenis la terra ha viscut sense paisos i amb el segles es van anar formant els països. 

Aquesta formació de països és doncs producte de segles d' història i han permès moltes coses i avenços i benestar, però també terribles crims a la seva esquena. 

Quin país o cultura no ha comet crims contra els éssers humans de forma cruel i injusta? Doncs jo diria que cap. Quin país en nom del pais no ha comès mai crims contra els propis ciutadants de forma criminal i injusta? 

Quin pais no ha comès expoliacions i assassinats fora de les seves fronteres? 

El curiós és que molts humans no ho accepten del seu pais i ho neguen. 

Comentarios

Entradas populares de este blog

Ioanda Diaz y los wokes.

  La cultura de la izquierda y la ultraizquierda sigue y lleva siglos ya osea que tiene pinta de que seguirá asi bastantes más siglos con los mantras de las respuestas simples y populistas a los problemas. Y sobretodo en base a una demagogia y un uso de las emociones de forma chantagista.  La cultura de las ayudas crea un chantage moral e intelectual por que claro quien puede estar en contra de querer ayudar. Pero detrás ese concepto de ayudar hay muchas trampas y manipulaciones que provocan que ese ayudar no sea ayuda, se convierta más bien en abuso y corrupción por parte de  muchos ayudados y por parte de muchos que viven del sector público.  Es por eso que las políticas de izquierda tal y como estan formuladas lo único que hacen es crear nuevos problemas, pobreza y perpetuar los conflictos. Que a mi modo de ver al igual es lo que quieren muchos líderes de izquierda y seguidores de la izquierda perpetuar la pobreza para si poder seguir odiando a los ricos y a los c...

Reinvidicacións dels treballadors públics.

És constant veure a col.lectius de treballadors reivindicar més recursos, un eufemisme de la paraula diners que els faria igual quedar una mica malament o veure el plumero del que realment volen són més diners per ells i treballar menys.  Els col.lectius públics a espanya en general tenen el denominador comú de que el primer que els motiva són els seus diners i els seu beneficis col.lectius i finalment privats.  Tot aquest interès sempre es barreja en presentar-se per defensar l' interès públic i l ' intereés general.  A la pràctica no hi ha manifestació dels col.lectius públics que coincideixi amb més demandes salarials o aventatges laborals. 

Acudits d' autonoms.

 Els autonoms viuen entre mig del més salvatge capitalisme empresarial i del més salvatge expoli fiscal. Viuen en la incertesa del dia a dia. Diuen que estan poc malalts etc. etc. que no tenen apenes prestacions a la desocupació i ni ajudes quan han de tancar la pròpia empresa.  També s' ha de dir que molts d' ells han pogut guanyar-se molt bé la vida i després de fases de molt treball han aconseguit viure també sense haver de fer feines pesades.  El que si és cert és que els partits d' esquerra apenes els ajuden, jo diria que els veuen com en certa enveja i els partits de dretes tampoc els ajuden doncs són una competència a la gran empresa.  Així doncs els autonoms viuen políticament en terra de ningú però al mateix temps són dels que estan més immersos en el teixit social i productiu.