Ir al contenido principal

L' accés a la vivenda.

El problema de l' accés a la vivenda és un problema fonamental a la vida de molta gent. 

Hi ha families o persones que paguen el 50 per cent dels seus ingressos familiars per pagar una hipoteca o un lloguer i apenes els queden diners per viure. 

L' altre problema relacionat que tothom vol viure a les grans urbs o a la costa i queden els interiors del països mig deserts, i les zones urbanes i turístiques queden sobreexplotades i els preus de les vivendes elevadíssims. 

Se' ns dubte ens hauríem de preguntar per que la gent no vol viure a les zones rurals, i l' estat podria descentralitzar l' administració pública fora de les zones centrals. Però els estats, els polítics i els funcionaris són els primers que no volen descentralitzar-se. 

Així doncs la vivenda s' ha convertit en un bé de negoci i especulatiu per excel.lència. 

Els motius són varis el sol interessant és escàs, el son en zones urbanes és molt escàs. L' edificació és una producció complexa i cara. 

Troba von sol, és dificil i car. Construir és difícil i car, és una inversió elevada. Si es vol construir bé i de qualitat és exigent i car. 

La solució miraculosa és construir vivenda pública. 

Però al final la construcció de vivenda pública és plena d' ineficències i corrupció tant en la contrucció com en el  repartiment de la vivenda. 

Això no vol dir que la vivenda pública sigui una via de solució però cal fer-ho millor i amb menys corrupció per part de l' administració i dels usuaris. 

Per que no una part del funcionariat es dedica a fer vivenda? 

I pot ser a les escoles s' hauria d' educar en el món dels pisos ja que son els futurs alumnes qui en patiran les conseqüències. Pot ser s' hauria d' ensenyar als nens d' arquitectura o de fer de paletes. 





Comentarios

Entradas populares de este blog

Ioanda Diaz y los wokes.

  La cultura de la izquierda y la ultraizquierda sigue y lleva siglos ya osea que tiene pinta de que seguirá asi bastantes más siglos con los mantras de las respuestas simples y populistas a los problemas. Y sobretodo en base a una demagogia y un uso de las emociones de forma chantagista.  La cultura de las ayudas crea un chantage moral e intelectual por que claro quien puede estar en contra de querer ayudar. Pero detrás ese concepto de ayudar hay muchas trampas y manipulaciones que provocan que ese ayudar no sea ayuda, se convierta más bien en abuso y corrupción por parte de  muchos ayudados y por parte de muchos que viven del sector público.  Es por eso que las políticas de izquierda tal y como estan formuladas lo único que hacen es crear nuevos problemas, pobreza y perpetuar los conflictos. Que a mi modo de ver al igual es lo que quieren muchos líderes de izquierda y seguidores de la izquierda perpetuar la pobreza para si poder seguir odiando a los ricos y a los c...

Reinvidicacións dels treballadors públics.

És constant veure a col.lectius de treballadors reivindicar més recursos, un eufemisme de la paraula diners que els faria igual quedar una mica malament o veure el plumero del que realment volen són més diners per ells i treballar menys.  Els col.lectius públics a espanya en general tenen el denominador comú de que el primer que els motiva són els seus diners i els seu beneficis col.lectius i finalment privats.  Tot aquest interès sempre es barreja en presentar-se per defensar l' interès públic i l ' intereés general.  A la pràctica no hi ha manifestació dels col.lectius públics que coincideixi amb més demandes salarials o aventatges laborals. 

Acudits d' autonoms.

 Els autonoms viuen entre mig del més salvatge capitalisme empresarial i del més salvatge expoli fiscal. Viuen en la incertesa del dia a dia. Diuen que estan poc malalts etc. etc. que no tenen apenes prestacions a la desocupació i ni ajudes quan han de tancar la pròpia empresa.  També s' ha de dir que molts d' ells han pogut guanyar-se molt bé la vida i després de fases de molt treball han aconseguit viure també sense haver de fer feines pesades.  El que si és cert és que els partits d' esquerra apenes els ajuden, jo diria que els veuen com en certa enveja i els partits de dretes tampoc els ajuden doncs són una competència a la gran empresa.  Així doncs els autonoms viuen políticament en terra de ningú però al mateix temps són dels que estan més immersos en el teixit social i productiu.