Ir al contenido principal

Ioanda Diaz y los wokes.

 La cultura de la izquierda y la ultraizquierda sigue y lleva siglos ya osea que tiene pinta de que seguirá asi bastantes más siglos con los mantras de las respuestas simples y populistas a los problemas. Y sobretodo en base a una demagogia y un uso de las emociones de forma chantagista. 

La cultura de las ayudas crea un chantage moral e intelectual por que claro quien puede estar en contra de querer ayudar. Pero detrás ese concepto de ayudar hay muchas trampas y manipulaciones que provocan que ese ayudar no sea ayuda, se convierta más bien en abuso y corrupción por parte de  muchos ayudados y por parte de muchos que viven del sector público. 

Es por eso que las políticas de izquierda tal y como estan formuladas lo único que hacen es crear nuevos problemas, pobreza y perpetuar los conflictos. Que a mi modo de ver al igual es lo que quieren muchos líderes de izquierda y seguidores de la izquierda perpetuar la pobreza para si poder seguir odiando a los ricos y a los capitalistas y alimentar su ego narcicista creyendose muy guapas delante el espejo de heroes sociales y buenas personas. 

Pensar que la base del programa de la izquierda son las ayudas sin más y fomentar que la gente no aporte nada, o explotar y machacar a los que aportan lo único que genera es una sociedad de gente vacia y egoista que es precisamente lo que esta pasando en las sociedades occidentales. 

Además de este vacio social y narcicista que vive la izquierda lo que hace es que fomenta la aparición de locos de estrema derecha. 

El modelo y la base intelectual de la izquierda es dar ayudas pero que les paguen los demás, los empresarios o la gente que trabaja. Todas estas medidas acaban generando el proceso contrario por parte de los que las tienen que pagar, es decir que el efecto final es cero o la nada. 


Comentarios

Entradas populares de este blog

Reinvidicacións dels treballadors públics.

És constant veure a col.lectius de treballadors reivindicar més recursos, un eufemisme de la paraula diners que els faria igual quedar una mica malament o veure el plumero del que realment volen són més diners per ells i treballar menys.  Els col.lectius públics a espanya en general tenen el denominador comú de que el primer que els motiva són els seus diners i els seu beneficis col.lectius i finalment privats.  Tot aquest interès sempre es barreja en presentar-se per defensar l' interès públic i l ' intereés general.  A la pràctica no hi ha manifestació dels col.lectius públics que coincideixi amb més demandes salarials o aventatges laborals. 

L' estat omnipresent.

L' estat, el sector públic és una nebulosa complexe i gegantina, i com a totes les nebulos gegants inmenses són molt difícils de valorar i definir i sobretot de conèixer.  En les dades oficial l' estat representa el 40 per cent de l' economia. Aquesta dada és una dada estimativa del percentatge d' activitat econòmica que representa l' estat.  El comunista pur demana que tota l' economia estigui dirigida directament per l' estat o per dir -ho numericament que el 80 per cent de l' activitat econòmica estigui dirigida per l' estat.  En l' altre extrem tenim el col.lectiu liberal aquells qui creuen que l' estat hauria de només determinar el 20 o el 10 per cent de l' activitat econòmica.  Després tenim els porcentatges entremig el socialistes creuen en un estat de participació de 40 o el 50 per cent, els partits de dretes creuen que l' estat ha de representar entre 30 o el 40 per cent.  Els percentatges de participació de l' estat en l...

Les ajudes i les subvencions.

 La política i els estats s'han convertit en institucions que basen la seva activitat en cobrar impostos i després entre altres coses donar ajudes i subvencions.  La filosofica pública en teoria sembla bona, cobrem impostos a tothom en funció de les seves capacitats, i gastem i ajudem a qui més ho necessiti, o gastem en aquell valor social i col.lectiu que més positiu és.