Ir al contenido principal

L' estat omnipresent.

L' estat, el sector públic és una nebulosa complexe i gegantina, i com a totes les nebulos gegants inmenses són molt difícils de valorar i definir i sobretot de conèixer. 

En les dades oficial l' estat representa el 40 per cent de l' economia. Aquesta dada és una dada estimativa del percentatge d' activitat econòmica que representa l' estat. 

El comunista pur demana que tota l' economia estigui dirigida directament per l' estat o per dir -ho numericament que el 80 per cent de l' activitat econòmica estigui dirigida per l' estat. 

En l' altre extrem tenim el col.lectiu liberal aquells qui creuen que l' estat hauria de només determinar el 20 o el 10 per cent de l' activitat econòmica. 

Després tenim els porcentatges entremig el socialistes creuen en un estat de participació de 40 o el 50 per cent, els partits de dretes creuen que l' estat ha de representar entre 30 o el 40 per cent. 

Els percentatges de participació de l' estat en l' economia però al final són molt complexes per que el final l' estat fa d' intermediari i definidor de les despeses privades. 

L' eficàcia social de l' estat i el sector privat són variables en funció de les persones que les decideixen i executen. 

Al igual que al sector privat darrera dels estats hi ha persones que es mouen pels seus interessos privats o col.lectius al igual que les persones del sector privat. El marc estructural és diferent però les persones en general són més o menys iguals. 

La idealització dels estats o criminalització dels estats sense tenir en compte el factor humà de forma realista ens porta a entendre l' economia pública i privada de forma molt distorsionada. 

L' ésser humà en general o mitja ni és tan bo com sembla que alguns pensen ni és tan dolent com sembla que altres pensen, és evident que això és una valoració i opinió personal basada en la pròpia experiència de la gent que un coneix i de l' experiència de com va veient un les coses que van passant. 


Comentarios

Entradas populares de este blog

Ioanda Diaz y los wokes.

  La cultura de la izquierda y la ultraizquierda sigue y lleva siglos ya osea que tiene pinta de que seguirá asi bastantes más siglos con los mantras de las respuestas simples y populistas a los problemas. Y sobretodo en base a una demagogia y un uso de las emociones de forma chantagista.  La cultura de las ayudas crea un chantage moral e intelectual por que claro quien puede estar en contra de querer ayudar. Pero detrás ese concepto de ayudar hay muchas trampas y manipulaciones que provocan que ese ayudar no sea ayuda, se convierta más bien en abuso y corrupción por parte de  muchos ayudados y por parte de muchos que viven del sector público.  Es por eso que las políticas de izquierda tal y como estan formuladas lo único que hacen es crear nuevos problemas, pobreza y perpetuar los conflictos. Que a mi modo de ver al igual es lo que quieren muchos líderes de izquierda y seguidores de la izquierda perpetuar la pobreza para si poder seguir odiando a los ricos y a los c...

Reinvidicacións dels treballadors públics.

És constant veure a col.lectius de treballadors reivindicar més recursos, un eufemisme de la paraula diners que els faria igual quedar una mica malament o veure el plumero del que realment volen són més diners per ells i treballar menys.  Els col.lectius públics a espanya en general tenen el denominador comú de que el primer que els motiva són els seus diners i els seu beneficis col.lectius i finalment privats.  Tot aquest interès sempre es barreja en presentar-se per defensar l' interès públic i l ' intereés general.  A la pràctica no hi ha manifestació dels col.lectius públics que coincideixi amb més demandes salarials o aventatges laborals. 

Acudits d' autonoms.

 Els autonoms viuen entre mig del més salvatge capitalisme empresarial i del més salvatge expoli fiscal. Viuen en la incertesa del dia a dia. Diuen que estan poc malalts etc. etc. que no tenen apenes prestacions a la desocupació i ni ajudes quan han de tancar la pròpia empresa.  També s' ha de dir que molts d' ells han pogut guanyar-se molt bé la vida i després de fases de molt treball han aconseguit viure també sense haver de fer feines pesades.  El que si és cert és que els partits d' esquerra apenes els ajuden, jo diria que els veuen com en certa enveja i els partits de dretes tampoc els ajuden doncs són una competència a la gran empresa.  Així doncs els autonoms viuen políticament en terra de ningú però al mateix temps són dels que estan més immersos en el teixit social i productiu.