Superavit.

Hi ha molta gent que utilitza el criteri democràtic quan li interessa pels seus interessos o per allò en que creu.  Quan la majoria coincideix en el seu interès apel.la i exigeix que el criteri majoritari sigui el que predomini, i apel.la llavors  a la democràcia.  Quan les desicions es prenen per lideratges o negociacions entre partits llavors el criteri de la majoria passa a ser en segon terme, hi ha  no importa el que pensa la majoria si en una negociació puc imposar la meva voluntat. Així els partits imposen la seva voluntat amb moltes temàtiques i se'ls enrefot si hi ha o no hi ha una majoria social que recolza aquestes polítiques o no les recolza, si ells poden imposar la seva voluntat doncs ja els sembla bé. 

És constant veure a col.lectius de treballadors reivindicar més recursos, un eufemisme de la paraula diners que els faria igual quedar una mica malament o veure el plumero del que realment volen són més diners per ells i treballar menys.  Els col.lectius públics a espanya en general tenen el denominador comú de que el primer que els motiva són els seus diners i els seu beneficis col.lectius i finalment privats.  Tot aquest interès sempre es barreja en presentar-se per defensar l' interès públic i l ' intereés general.  A la pràctica no hi ha manifestació dels col.lectius públics que coincideixi amb més demandes salarials o aventatges laborals. 

  El problema dels furts a les ciutats es repeteix eternament. No és un problema d' ara sino un problema que ve de lluny i d' anys i les administracions públiques no són capaces de resoldre a pesar dels innomerables recursos públics és a dir diners del contribuent gastats en politics, polícies i jutges.  Polítics del parlament fan les lleis per detenir la criminalitat i és obvi que els petits furts no es penalitzen com els grans furts.  Ara bé per que no es penalitza la multireincidència? Com pot ser que una persona hagi comés més de 30 furts i la deixin anar al carrer sense més ni menys? Ara els polítics ens diuen que la solució és posar més jutges, i de que servirà posar més jutges i jutjar-los més ràpid si el que s' acabarà fent és torna a deixar anar els delinqüents al carrer. Per on passa la solució de la multireincidència?   

  Hi ha molta gent que defensa el nivell impositiu de l' estat del benestar. Ara bé en determinats impostos que casualment en ells els interessa llavors no hi estan favors.  O bé gent que esta a favor dels estats del benestar i el nivell fiscal per que ells en surten clarament beneficiats.  Si tu ets pensionista, funcionari, polític o el teu sector viu de subvencions públiques quants més impostos es recauden més provabilitats tens tú de sortir-ne beneficiat.  Aquella gent que defensa tan vehement l' estat del benestar actual i el sistema fiscal actual per que el defensa, per que en surt beneficiat o pel benestar general?  Per que aquells que demanen més estat i més impostos comencen ells per pagar més? Per que no regalen i miren de pagar el màxim d' impostos i no buscar les formules per pagar el mínim com generalment, si no fan ja trampes i evasió fiscal? 

Els impostos com bé s' entreveu amb el nom són una imposició. En general que ens facin imposicions, que ens imposin no ens agrada massa a ningú i en genera una posició contraria a la defensiva.  Això no vol dir que crear impostos sigui dolent, per que gràcies els impostos s' ajuda a molta gent i es realitzen moltes tasques col.lectives.  Els impostos podríem dir són una obligació a ajudar.  Tu pagues impostos i amb aquests diner l' estat realitza coses i ajuda a la gent. Per tant d' alguna manera els que paguem impostos ajudem a la gent, però ajudem d' alguna manera obligats, crec que ningú o quasi ningú paga impostos de bona gana.  De fet dins el sistema impositiu tothom intenta pagar el mínim possible, i fins i tot diria que no es pot pagar més encara que un vulgui.  Ara bé els impostos d' alguna manera determinan que fem, com treballem i determinen la nostra vida en el temps i les activitats diaries, en lo positiu i en lo negatiu.  Amb el pagament dels i...

L' estat, el sector públic és una nebulosa complexe i gegantina, i com a totes les nebulos gegants inmenses són molt difícils de valorar i definir i sobretot de conèixer.  En les dades oficial l' estat representa el 40 per cent de l' economia. Aquesta dada és una dada estimativa del percentatge d' activitat econòmica que representa l' estat.  El comunista pur demana que tota l' economia estigui dirigida directament per l' estat o per dir -ho numericament que el 80 per cent de l' activitat econòmica estigui dirigida per l' estat.  En l' altre extrem tenim el col.lectiu liberal aquells qui creuen que l' estat hauria de només determinar el 20 o el 10 per cent de l' activitat econòmica.  Després tenim els porcentatges entremig el socialistes creuen en un estat de participació de 40 o el 50 per cent, els partits de dretes creuen que l' estat ha de representar entre 30 o el 40 per cent.  Els percentatges de participació de l' estat en l...

  El sector públic que aforeix serveis fonamentals per la societat, per això moltes vegades elevat alts altars.  Aplaudits fins la sacietat moltes vegades, quan hi ha crisis fortes. El sector públic és molt complex de valorar per les seves aportacions bones i fonamentals dins la societat. Però al mateix temps el sector públic és ple d' ineficiències i abusos per part dels mateixos treballadors o per empreses associades al sistema públic.  Hi ha una actitut avegades de queixa constant dels treballadors públics que en alguns casos imagino que implicarà que no és la millor actitut per treballar.  I veiem una molt poca responsablitat en el resultat dels serveis. Molt poca autocrítica dels servidors públics en allò que fan.  Ho veiem en sanitat en educació ells mai fan autocrítica d' allò que fan i com funcionen i del resultat en l' educació i del model sanitari.  Un altre exemple de la poca implicació pública són les biblioteques públiques sempre amb horaris el...

 Vivim en un sistema social i econòmic definit pels estats i la societat.  I sembla actualment que només la gent gran puguin viure bé. Altes pensions, pisos de propietat i descomptes i serveis per tot arreu. Especialment de senyores grans que tenen en general una esperança de vida més elevada.  A corpus de rei, si és tan just i socialment acceptable que els joves i els treballadors privats tinguin salaris tan minsos, lloguers i accés a la vivenda tan complicats i mentre estan l' estat gasti la major part del pressupost públic als pensionistas i sanitat altre vegada en serveis per la gent gran.  No oblidem tampoc que el col.lectiu de pensiones acumula el major percentatge de vivendes en propietat de la societat.