Ir al contenido principal

Salaris de miseria: qui en té la culpa?

 L' altre dia sortia d' una cafeteria i un amic parlant dels treballadors de la cafeteria va dir: total pels quatre duros que cobren, imagino que referint-se que cobre poc i que la culpa és dels empresaris.

La pregunta que em faig és la culpa és dels empresaris? La lectura simple i sinzella és dir si els empresaris paguen més salaris el problema queda facilment resolt i llavors perquè no ho fan per que són dolents i miserables i avariciosos? O hi ha altres causes per què els salaris es mantinguin tan baixos i ajustats? 

Cal dir que en parlar de salaris hi ha molts tipus d' empreses i entitats diferents. 

El cost que paguen les empreses o entitats per la cotització dels treballadors és aproximadament del 40 per cent del valor del seu salari. 

Molts pensaran que això és una despesa que ha de pagar l ' empresari en benefici i protecció del treballador i que per tant espavilin els empresaris i si cal fins i tot que es fotin i si cal fins i tot que s'endeutin i s' enfonsin a la misèria. 

Però la realitat és que diria que la majoria d'empresaris imputaran aquests costos en seguretat social a la despesa i salari dels treballadors, és a dir com a costos laborals. 

Naturalment sortirant els treballadors i sindicats a queixar-se de que això és injust però pot ser no ho és tant doncs la despesa a la seguretat social de les empreses respon als beneficis de pensions i cotitzacions dels treballadors.  Però també respon a altres despeses com son la despesa sanitaria i les despeses en relació a les prestacions d' atur i a les prestacions per baixes laborals. 

Per tant els costos laborals estan directament relacionats amb els costos socials i per tant amb els salaris és una cadena que sembla que molta gent no vulgui veure per què no els agrada acceptar la part de responsablitat que els toca del que esta passant. 

Per tant l' edat de jubilació, les baixes laborals, els salaris públics, les indemnitzacions laborals tot això influeix després que els salarin siguin més baixos. Lògicament hi ha moltes més variables, la corrupció público privada, la dificultat en la construcció de vivenda, etc. etc. 





 

Comentarios

Entradas populares de este blog

Ioanda Diaz y los wokes.

  La cultura de la izquierda y la ultraizquierda sigue y lleva siglos ya osea que tiene pinta de que seguirá asi bastantes más siglos con los mantras de las respuestas simples y populistas a los problemas. Y sobretodo en base a una demagogia y un uso de las emociones de forma chantagista.  La cultura de las ayudas crea un chantage moral e intelectual por que claro quien puede estar en contra de querer ayudar. Pero detrás ese concepto de ayudar hay muchas trampas y manipulaciones que provocan que ese ayudar no sea ayuda, se convierta más bien en abuso y corrupción por parte de  muchos ayudados y por parte de muchos que viven del sector público.  Es por eso que las políticas de izquierda tal y como estan formuladas lo único que hacen es crear nuevos problemas, pobreza y perpetuar los conflictos. Que a mi modo de ver al igual es lo que quieren muchos líderes de izquierda y seguidores de la izquierda perpetuar la pobreza para si poder seguir odiando a los ricos y a los c...

Reinvidicacións dels treballadors públics.

És constant veure a col.lectius de treballadors reivindicar més recursos, un eufemisme de la paraula diners que els faria igual quedar una mica malament o veure el plumero del que realment volen són més diners per ells i treballar menys.  Els col.lectius públics a espanya en general tenen el denominador comú de que el primer que els motiva són els seus diners i els seu beneficis col.lectius i finalment privats.  Tot aquest interès sempre es barreja en presentar-se per defensar l' interès públic i l ' intereés general.  A la pràctica no hi ha manifestació dels col.lectius públics que coincideixi amb més demandes salarials o aventatges laborals. 

Acudits d' autonoms.

 Els autonoms viuen entre mig del més salvatge capitalisme empresarial i del més salvatge expoli fiscal. Viuen en la incertesa del dia a dia. Diuen que estan poc malalts etc. etc. que no tenen apenes prestacions a la desocupació i ni ajudes quan han de tancar la pròpia empresa.  També s' ha de dir que molts d' ells han pogut guanyar-se molt bé la vida i després de fases de molt treball han aconseguit viure també sense haver de fer feines pesades.  El que si és cert és que els partits d' esquerra apenes els ajuden, jo diria que els veuen com en certa enveja i els partits de dretes tampoc els ajuden doncs són una competència a la gran empresa.  Així doncs els autonoms viuen políticament en terra de ningú però al mateix temps són dels que estan més immersos en el teixit social i productiu.