Ir al contenido principal

Democracia: cuanto peor, mejor.

La democracia funciona con un sistema de partidos que compiten entre  para ganar unas elecciones.
Ahora bien la democracia al final crean un sistema de bloques y de guerras internas dentro de los partidos y entre los partidos.
Los partidos son un conjunto de camarillas que compiten entre si dentro del partido por lograr el poder en el partido. Dentro los partidos en vez de cooperar y apoyarse a menudo lo que hay es un conjuno de puñaladas cruzadas. 
Por otro lado si miramos en la mayoría de países hay guerras entre los partidos de derechas contra los de izquierdas, pero también entre los mismos partidos de derechas entre ellos y entre los partidos de izquierdas entre ellos.
También hay muchas guerras entre los partidos centralitas y los partidos regionalistas o independentistas en muchos países. Guerras interregionales.
Pero al final la práctica del día a día democrático es una especie de guerra total entre partidos. A la oposición le interesa desgastar al gobierno, y por lo tanto indirectamente saca rédito de los problemas del país, y de que no se resuelvan los problemas.
Por lo tanto la oposición puede tener la tentación de en vez de ayudar a buscar soluciones dedicarse a crear problemas al gobierno y por consiguiente al país.
Si la oposición ayuda al gobierno a que el país funcione mejor, cuando haya elecciones es muy probable que el mérito electoral se lo lleve el gobierno, por lo tanto es muy probable que la oposición junto con sus medios de comunicación afines se dediquen a crear problemas al gobierno y lo que es peor a crear problemas al país.
Por lo tanto las democracias funcionan como sistemas políticos de solución de problemas, pero en buena medida también de creación de problemas.
Si no se crean problemas y si los problemas no perduran se acaba con el negocio político.
Si el país funciona muy bien la oposición no tiene nada que hacer. Si un país funciona muy bien la política pierde valor de ser y los políticos pierden su trabajo y su protagonismo mediático y social. 
Por lo tanto la política actual intentará vendernos que quiere resolver los problemas del país pero al mismo tiempo intentarán perpetuarlos, para poder seguir viviendo de la política. 



Comentarios

Entradas populares de este blog

Reinvidicacións dels treballadors públics.

És constant veure a col.lectius de treballadors reivindicar més recursos, un eufemisme de la paraula diners que els faria igual quedar una mica malament o veure el plumero del que realment volen són més diners per ells i treballar menys.  Els col.lectius públics a espanya en general tenen el denominador comú de que el primer que els motiva són els seus diners i els seu beneficis col.lectius i finalment privats.  Tot aquest interès sempre es barreja en presentar-se per defensar l' interès públic i l ' intereés general.  A la pràctica no hi ha manifestació dels col.lectius públics que coincideixi amb més demandes salarials o aventatges laborals. 

L' estat omnipresent.

L' estat, el sector públic és una nebulosa complexe i gegantina, i com a totes les nebulos gegants inmenses són molt difícils de valorar i definir i sobretot de conèixer.  En les dades oficial l' estat representa el 40 per cent de l' economia. Aquesta dada és una dada estimativa del percentatge d' activitat econòmica que representa l' estat.  El comunista pur demana que tota l' economia estigui dirigida directament per l' estat o per dir -ho numericament que el 80 per cent de l' activitat econòmica estigui dirigida per l' estat.  En l' altre extrem tenim el col.lectiu liberal aquells qui creuen que l' estat hauria de només determinar el 20 o el 10 per cent de l' activitat econòmica.  Després tenim els porcentatges entremig el socialistes creuen en un estat de participació de 40 o el 50 per cent, els partits de dretes creuen que l' estat ha de representar entre 30 o el 40 per cent.  Els percentatges de participació de l' estat en l...

Les ajudes i les subvencions.

 La política i els estats s'han convertit en institucions que basen la seva activitat en cobrar impostos i després entre altres coses donar ajudes i subvencions.  La filosofica pública en teoria sembla bona, cobrem impostos a tothom en funció de les seves capacitats, i gastem i ajudem a qui més ho necessiti, o gastem en aquell valor social i col.lectiu que més positiu és.