Ir al contenido principal

La tierra es mia.

 Mi tierra, la tierra es mía y de los míos. Mi patria. Cuantas veces oimos hablar a gente en términos similares. 

El ser humano tiene mucha facilidad en considerarse propietario de una tierra. Uno de los argumentos fundamentales es por que yo lo digo. 

Otros dicen la tierra es de quien vive allí, o de quien la trabaja. Y que criterio se utiliza para definir quién vive allí. 

Otros hablan de derechos históricos, de propiedades históricas siempre eligiendo la parte de la historia que les interesa. 

Al final la gente parte del debate emocional y económico que le interesa, y así cada persona o colectivo se cree en la posesión de la verdad para definir e imponer el modelo territorial que ellos crean y quieran. 

Ejemplos de este comportamiento tenemos muchos a lo largo de todo el planeta y de toda la historia. Prácticamente no tenemos ejemplos de lo contrario, de gente o colectivos que cedan la tierra de forma voluntaria y por cuestiones de justicia o de bienestar humano. 

Y luego tenemos a los que se dicen que no defienden fronteras y nacionalismos pero justamente siempre actuan contra los nacionalismos que ellos consideran que van en contra del nacionalismo al que sienten pero dicen no pertenecer. 

Asi pues en general los conflictos acaban  en guerras y con la rendición de la parte militarmente más débil, o bien con la renúncia de una de las partes para evitar entrar en guerra asumiendo la realidad de su sumisión posterior.

Lo que si está claro es que la vida humana en los conflictos tiene un valor nulo, es más sospecho que hay una voluntad y deseo de muchos de acabar con vidas humanas del bando contrario, pero incluso tambén un gusto por acabar con vidas humanas del propio bando. Solo hace falta ver con que alegría se mandan tropas del propio pais a luchar.  


  

Comentarios

Entradas populares de este blog

Reinvidicacións dels treballadors públics.

És constant veure a col.lectius de treballadors reivindicar més recursos, un eufemisme de la paraula diners que els faria igual quedar una mica malament o veure el plumero del que realment volen són més diners per ells i treballar menys.  Els col.lectius públics a espanya en general tenen el denominador comú de que el primer que els motiva són els seus diners i els seu beneficis col.lectius i finalment privats.  Tot aquest interès sempre es barreja en presentar-se per defensar l' interès públic i l ' intereés general.  A la pràctica no hi ha manifestació dels col.lectius públics que coincideixi amb més demandes salarials o aventatges laborals. 

L' estat omnipresent.

L' estat, el sector públic és una nebulosa complexe i gegantina, i com a totes les nebulos gegants inmenses són molt difícils de valorar i definir i sobretot de conèixer.  En les dades oficial l' estat representa el 40 per cent de l' economia. Aquesta dada és una dada estimativa del percentatge d' activitat econòmica que representa l' estat.  El comunista pur demana que tota l' economia estigui dirigida directament per l' estat o per dir -ho numericament que el 80 per cent de l' activitat econòmica estigui dirigida per l' estat.  En l' altre extrem tenim el col.lectiu liberal aquells qui creuen que l' estat hauria de només determinar el 20 o el 10 per cent de l' activitat econòmica.  Després tenim els porcentatges entremig el socialistes creuen en un estat de participació de 40 o el 50 per cent, els partits de dretes creuen que l' estat ha de representar entre 30 o el 40 per cent.  Els percentatges de participació de l' estat en l...

Les ajudes i les subvencions.

 La política i els estats s'han convertit en institucions que basen la seva activitat en cobrar impostos i després entre altres coses donar ajudes i subvencions.  La filosofica pública en teoria sembla bona, cobrem impostos a tothom en funció de les seves capacitats, i gastem i ajudem a qui més ho necessiti, o gastem en aquell valor social i col.lectiu que més positiu és.