Ir al contenido principal

Los conflictos territoriales, maximalismos e intransigencia.

Cuando estallan las guerras la mayoría de gente se pone las manos a la cabeza. Se horroriza. Se indigna y se solidariza con el sufrimiento inecesario creado por la guerra.  Cuando estalla una guerra es muy complicado terminarla y pacificarla, en general ya no hay soluciones más que esperar que haya un vencedor o bien se eternice el conflicto. 

Si hay un vencedor el fuerte someterá al perdedor, el fuerte impondra en el territorio conquistado su relato de vencedor. 

Pero el orígen de las guerras tienen muchas causas variadas que se han ido dejando podrir con el tiempo. Si se hubiera actuado antes en los conflictos y llegado a acuerdos para ambas partes en conflicto el baño de sangre sería evitable. 

La mayoría de conflictos territoriales son fruto de conflictos muy duraderos, que se eternizan sin resolver con la posiblidad de que acaben en guerra. 

Al ser conflictos de tal duración de tiempo, con tantos pequeños conflictos detrás cada contendiente tiene material para manipular y explicar la realidad como le interese. 

Entramos pues en un periodo de bajas pasiones humanas, ambas partes atacan e insultan, menosprecian la otra parte y se victimizan. 

Pero sin duda en todo conflicto hay mucha intrasigencia de la parte más fuerte. El lio viene que el papel de fuerte y debil muchas veces se intercambia en territorios y situaciones. Una parte puede ser la más débil en el territorio global pero más fuerte en zonas determinadas. 

Pero ese puzzle de problemas viene siempre acompañado de mucha intransigencia por parte de los contendientes y por parte de todo el entorno. 

Vemos por ejemplo como europa y el mundo en general se cierra en banda en negociar fronteras, en realizar referendums, en buscar formulas variadas para conflictos variados. 

Los estado nación no quieren ceder en nada de sus territorios es más a poder ser quieren aún más. Las regiones que quieren independizarse se radicalizan y adoptan actitudes violentas. 

Los estados consideran que su violencia es legal y legítima y la vuelven a aplicar sobre las minorías generando más movimientos de venganza por parte de las minorías. 

Nos encontramos entonces ante un círculo vicioso. 



Comentarios

Entradas populares de este blog

Reinvidicacións dels treballadors públics.

És constant veure a col.lectius de treballadors reivindicar més recursos, un eufemisme de la paraula diners que els faria igual quedar una mica malament o veure el plumero del que realment volen són més diners per ells i treballar menys.  Els col.lectius públics a espanya en general tenen el denominador comú de que el primer que els motiva són els seus diners i els seu beneficis col.lectius i finalment privats.  Tot aquest interès sempre es barreja en presentar-se per defensar l' interès públic i l ' intereés general.  A la pràctica no hi ha manifestació dels col.lectius públics que coincideixi amb més demandes salarials o aventatges laborals. 

L' estat omnipresent.

L' estat, el sector públic és una nebulosa complexe i gegantina, i com a totes les nebulos gegants inmenses són molt difícils de valorar i definir i sobretot de conèixer.  En les dades oficial l' estat representa el 40 per cent de l' economia. Aquesta dada és una dada estimativa del percentatge d' activitat econòmica que representa l' estat.  El comunista pur demana que tota l' economia estigui dirigida directament per l' estat o per dir -ho numericament que el 80 per cent de l' activitat econòmica estigui dirigida per l' estat.  En l' altre extrem tenim el col.lectiu liberal aquells qui creuen que l' estat hauria de només determinar el 20 o el 10 per cent de l' activitat econòmica.  Després tenim els porcentatges entremig el socialistes creuen en un estat de participació de 40 o el 50 per cent, els partits de dretes creuen que l' estat ha de representar entre 30 o el 40 per cent.  Els percentatges de participació de l' estat en l...

Les ajudes i les subvencions.

 La política i els estats s'han convertit en institucions que basen la seva activitat en cobrar impostos i després entre altres coses donar ajudes i subvencions.  La filosofica pública en teoria sembla bona, cobrem impostos a tothom en funció de les seves capacitats, i gastem i ajudem a qui més ho necessiti, o gastem en aquell valor social i col.lectiu que més positiu és.