Ir al contenido principal

Els sindicats de mestres.

 Els sindicats de mestres. 

Els sindicats de mestres aglutinen la representació de la majoria de professorat públic i privat. 

Si un mira les intervencions dels sindicats sempre estan en mode de queixa. Queixa permanent i en general el que un veu que reclament sempre són més recursos. 

Més recursos que entenc que volen dir millors salaris i més personal docent. 

I ho fan sota l ' amenaça de convocatòria de vagues. 

Veien el panorama un es pregunta si els mestres tenen raó o no en les seves demandes. 

D' entrada aqui es veu una certat opacitat doncs apenes s' informa i se saben les condicions laborals dels mestres. Sovint es diu que tenen 3 mesos de vacances i ells rapidament surten a dir que és fals. 

Així doncs quines vacances tenen els mestres? Quins horaris tenen? Quantes hores de preparació tenen? 

Si bé és cert que desgraciadament enfrontar-se a les aules és una tasca complexa i de molta responsablitat no és menys cert que els col.lectiu de mestres en general és un col.lectiu amb unes condicions de treball molt i molt privilegiat en comparació a la resta de treballadors, en quan a condicions de salaris, d' horaris de vacances, de pensions, de sistema sanitari.

Llavors per que reclamen sempre més i més salari i treballar menys? Que són difirents el resta de treballadors o creuen que es mereixen uns privilegis respecte el reste de treballadors? 

Són conscients de que ells no són els propietaris de l' educació, si no uns mestres al servei de la societat? Donen gràcies de l' esforç que fem el resta de contribuents per què ells es puguin dedicar a l' ensenyant-se? 

Aprofiten el temps de formació de forma eficàs? 


Comentarios

Entradas populares de este blog

Ioanda Diaz y los wokes.

  La cultura de la izquierda y la ultraizquierda sigue y lleva siglos ya osea que tiene pinta de que seguirá asi bastantes más siglos con los mantras de las respuestas simples y populistas a los problemas. Y sobretodo en base a una demagogia y un uso de las emociones de forma chantagista.  La cultura de las ayudas crea un chantage moral e intelectual por que claro quien puede estar en contra de querer ayudar. Pero detrás ese concepto de ayudar hay muchas trampas y manipulaciones que provocan que ese ayudar no sea ayuda, se convierta más bien en abuso y corrupción por parte de  muchos ayudados y por parte de muchos que viven del sector público.  Es por eso que las políticas de izquierda tal y como estan formuladas lo único que hacen es crear nuevos problemas, pobreza y perpetuar los conflictos. Que a mi modo de ver al igual es lo que quieren muchos líderes de izquierda y seguidores de la izquierda perpetuar la pobreza para si poder seguir odiando a los ricos y a los c...

Reinvidicacións dels treballadors públics.

És constant veure a col.lectius de treballadors reivindicar més recursos, un eufemisme de la paraula diners que els faria igual quedar una mica malament o veure el plumero del que realment volen són més diners per ells i treballar menys.  Els col.lectius públics a espanya en general tenen el denominador comú de que el primer que els motiva són els seus diners i els seu beneficis col.lectius i finalment privats.  Tot aquest interès sempre es barreja en presentar-se per defensar l' interès públic i l ' intereés general.  A la pràctica no hi ha manifestació dels col.lectius públics que coincideixi amb més demandes salarials o aventatges laborals. 

Acudits d' autonoms.

 Els autonoms viuen entre mig del més salvatge capitalisme empresarial i del més salvatge expoli fiscal. Viuen en la incertesa del dia a dia. Diuen que estan poc malalts etc. etc. que no tenen apenes prestacions a la desocupació i ni ajudes quan han de tancar la pròpia empresa.  També s' ha de dir que molts d' ells han pogut guanyar-se molt bé la vida i després de fases de molt treball han aconseguit viure també sense haver de fer feines pesades.  El que si és cert és que els partits d' esquerra apenes els ajuden, jo diria que els veuen com en certa enveja i els partits de dretes tampoc els ajuden doncs són una competència a la gran empresa.  Així doncs els autonoms viuen políticament en terra de ningú però al mateix temps són dels que estan més immersos en el teixit social i productiu.