Ir al contenido principal

La reforma de les pensions

 Té sentit no fer res en el tema de les pensions com s' està fent ara, aquest no fe res significa anar pagant el deficit actual de pensions en base a endeutament públic. 

L' altre solució és apujar les cotitzacions a la segurat social, a qui i amb quins imports. Però amb aquesta mesures tornes a ofegar el treball que ja està prou ofegat. 

La tercera solució per reduir el dèficit public en cotitzacions és abaixar les pensions, però això genera un greuge social i una disminució del consum. 

La quarta solució passa per allarga l' època laboral tan en l' inici, per que jo crec que els joves fora bo que s' incorporessin abans al mercat laboral, com per la part final de l' epoca laboral, per que hi ha un desfas molt gran entre edat de jubilació i esperaça de vida. 

Per mi un dels grans problemes que hi ha darrera aquest debat és el fet de considerar el treball com una cosa dolenta, com una acte capitalista, d' esclavisme humà. És cert que es pot esclavitzar una persona si només l' obligues a treballar, i que hi ha tasques laborals duríssimes però d ' aqui a considerar el treball com alguna cosa dolenta hi va un bon tros. És més jo crec ens el contrari el treball i l' activitat millora la vida i ajuda a desenvolupar-se a les persones, tan personalment com col.lectivament. 

Un dels problemes és el mal ambient laboral de moltes empreses o administracions, tan per l' àmbient humà com per les activitats realitzades. 

Per tant les pensions i el treball s' ha de mirar des de totes les vessants, com millorar els ambients de treball, com fer que la gent gaudeixi més amb les tasques que fa i se senti més satisfeta. Per exemple buscar un equilibri entre repetició de tasques i especialització i en fer tasques diferents i variades, tanta especialització dona millor qualitat en el treball, però al mateix temps genera apatia en els treballadors i això també fa disminuir la qualitat del treball. 




Comentarios

Entradas populares de este blog

Ioanda Diaz y los wokes.

  La cultura de la izquierda y la ultraizquierda sigue y lleva siglos ya osea que tiene pinta de que seguirá asi bastantes más siglos con los mantras de las respuestas simples y populistas a los problemas. Y sobretodo en base a una demagogia y un uso de las emociones de forma chantagista.  La cultura de las ayudas crea un chantage moral e intelectual por que claro quien puede estar en contra de querer ayudar. Pero detrás ese concepto de ayudar hay muchas trampas y manipulaciones que provocan que ese ayudar no sea ayuda, se convierta más bien en abuso y corrupción por parte de  muchos ayudados y por parte de muchos que viven del sector público.  Es por eso que las políticas de izquierda tal y como estan formuladas lo único que hacen es crear nuevos problemas, pobreza y perpetuar los conflictos. Que a mi modo de ver al igual es lo que quieren muchos líderes de izquierda y seguidores de la izquierda perpetuar la pobreza para si poder seguir odiando a los ricos y a los c...

Reinvidicacións dels treballadors públics.

És constant veure a col.lectius de treballadors reivindicar més recursos, un eufemisme de la paraula diners que els faria igual quedar una mica malament o veure el plumero del que realment volen són més diners per ells i treballar menys.  Els col.lectius públics a espanya en general tenen el denominador comú de que el primer que els motiva són els seus diners i els seu beneficis col.lectius i finalment privats.  Tot aquest interès sempre es barreja en presentar-se per defensar l' interès públic i l ' intereés general.  A la pràctica no hi ha manifestació dels col.lectius públics que coincideixi amb més demandes salarials o aventatges laborals. 

Acudits d' autonoms.

 Els autonoms viuen entre mig del més salvatge capitalisme empresarial i del més salvatge expoli fiscal. Viuen en la incertesa del dia a dia. Diuen que estan poc malalts etc. etc. que no tenen apenes prestacions a la desocupació i ni ajudes quan han de tancar la pròpia empresa.  També s' ha de dir que molts d' ells han pogut guanyar-se molt bé la vida i després de fases de molt treball han aconseguit viure també sense haver de fer feines pesades.  El que si és cert és que els partits d' esquerra apenes els ajuden, jo diria que els veuen com en certa enveja i els partits de dretes tampoc els ajuden doncs són una competència a la gran empresa.  Així doncs els autonoms viuen políticament en terra de ningú però al mateix temps són dels que estan més immersos en el teixit social i productiu.