Ir al contenido principal

Precarietat laboral. 2020

 La precarietat laboral, fa anys que duren nivell alts d' atur i salaris miseriosos per la majoria de les classes populars de l' estat espanyol.

Feines que no et permetin viure amb els mínims, pagar un lloguer i les despeses bàsiques. 

La situació ve cronificada durant molts anys, per no parlar de decades. 

Sorpren que aquesta injusticia tan gran sigui matèria de segona o tercera, no interessa massa. 

Pot ser no interessa a molta gent? Pot ser a molta gent li importa un bledo aquesta injusticia? Pot ser deixem ser mal pensat molta gent s´ en beneficia de tenir una classe treballadora en precari. Que sovint no te ni opció ni a treballar. 

Però bé el tema no interessa, com es veu poc socialment, com els afectats no tenen força social per organitzar-se ni per forçar l ' estat, no tenen res a fer. Els polítics ja tenen una massa suficient de votants beneficiats pel sistema com són els pensionistes i el sector public amb aixo ja tenen prou per tenir controlada aquesta pseudodemocràcia. Tenen els seus vots comprats i no sorgirà mai cap alternativa real per que tenen una massa de votants que mai li donaran suport a perdre una minima part dels seus privilegis. 

És curiosa la continua per de poder adquisitiu de les mitjanes des dels anys 90 fins aquí en el regim democràtic del 78 cada vegada va a pitjor. 

La precarietat de tanta gent sembla que es el pa de cada dia, aixo afecta a una baixa autoestima de bona part de la població i genera una dependencia cap a la gent gran que passen a ser les classes que millor estan economicament. 

D aquesta forma la natalitat del pais esta en les mes baixes mai vistes. 




Comentarios

Entradas populares de este blog

Ioanda Diaz y los wokes.

  La cultura de la izquierda y la ultraizquierda sigue y lleva siglos ya osea que tiene pinta de que seguirá asi bastantes más siglos con los mantras de las respuestas simples y populistas a los problemas. Y sobretodo en base a una demagogia y un uso de las emociones de forma chantagista.  La cultura de las ayudas crea un chantage moral e intelectual por que claro quien puede estar en contra de querer ayudar. Pero detrás ese concepto de ayudar hay muchas trampas y manipulaciones que provocan que ese ayudar no sea ayuda, se convierta más bien en abuso y corrupción por parte de  muchos ayudados y por parte de muchos que viven del sector público.  Es por eso que las políticas de izquierda tal y como estan formuladas lo único que hacen es crear nuevos problemas, pobreza y perpetuar los conflictos. Que a mi modo de ver al igual es lo que quieren muchos líderes de izquierda y seguidores de la izquierda perpetuar la pobreza para si poder seguir odiando a los ricos y a los c...

Reinvidicacións dels treballadors públics.

És constant veure a col.lectius de treballadors reivindicar més recursos, un eufemisme de la paraula diners que els faria igual quedar una mica malament o veure el plumero del que realment volen són més diners per ells i treballar menys.  Els col.lectius públics a espanya en general tenen el denominador comú de que el primer que els motiva són els seus diners i els seu beneficis col.lectius i finalment privats.  Tot aquest interès sempre es barreja en presentar-se per defensar l' interès públic i l ' intereés general.  A la pràctica no hi ha manifestació dels col.lectius públics que coincideixi amb més demandes salarials o aventatges laborals. 

Acudits d' autonoms.

 Els autonoms viuen entre mig del més salvatge capitalisme empresarial i del més salvatge expoli fiscal. Viuen en la incertesa del dia a dia. Diuen que estan poc malalts etc. etc. que no tenen apenes prestacions a la desocupació i ni ajudes quan han de tancar la pròpia empresa.  També s' ha de dir que molts d' ells han pogut guanyar-se molt bé la vida i després de fases de molt treball han aconseguit viure també sense haver de fer feines pesades.  El que si és cert és que els partits d' esquerra apenes els ajuden, jo diria que els veuen com en certa enveja i els partits de dretes tampoc els ajuden doncs són una competència a la gran empresa.  Així doncs els autonoms viuen políticament en terra de ningú però al mateix temps són dels que estan més immersos en el teixit social i productiu.